Quantcast
Channel: Excursions – Gloria Condal
Viewing all 106 articles
Browse latest View live

De Cal Rosal a Puig-reig pel riu Llobregat

$
0
0

Si un cop vam fer la ruta de les colònies des de les fàbriques, ara fem la ruta des del riu. Sense el riu, no hi hauria colònies. Aquesta és, doncs, l’itinerari des de la mare.

Església Sant Vicenç Obiols

Església Sant Vicenç Obiols

Església S. Vicenç Obiols. Rectoria i casa

Església S. Vicenç Obiols. Rectoria i casa

Sortim de Cal Rosal, on veiem el convent i la fàbrica, per arribar a Puig-reig, seguint la ruta pel Llobregat pel PR C-144 de marques grogues i blanques. Som una setantena de persones de totes les edats i colors i el sols ens acompanya.

Travessem el riu pel pont vell, passem pel molí de Minoves, voregem el pont d’Orniu i en poca estona de pujada ja som a l’església de Sant Vicenç d’Obiols. Allà esmorzem tot contemplat les tombes antropomorfes (i algunes trapezoidals) que hi ha al voltant. Annexa hi ha la rectoria, la casa Obiols, i un xic separat, un paller.

Riu Llpbregat. Canal

Riu Llobregat. Canal

Continuem cap al riu fins que arribem a la Colònia de la Plana, força deteriorada i anem fins a la fàbrica de l’Ametlla de Casserres i la seva església. A l’altra banda de la colònia hi ha el vell pont de les Febres i anem seguint la pista fins passar per sota la C 16 i a través d’un corriol tocant al canal, arribem a la font del Balç, a Gironella. Dins del nucli urbà hi ha la colònia del Cal Metre.

Gironella

Gironella

Passem pel pont Vell, en zigues zagues i contemplen el sortidor. Un xic endavant, un camp de roselles que vessa sang.

Gironella

Gironella

Poc després arribem a la Colònia Bassacs, amb la torre de l’amo, que es fa mirar. La calor ja es nota i és agradable passar entre l’ombra dels pollancres i sentir la remor del riu. Al cap d’una bona estona arribem a la la resclosa de Viladomiu Vell. Passem pel costat de la palanca i de la resclosa del Viladomiu Nou i pugem fins a la torre de l’amo on trobem alguna gent del grup que està visitant-la. Després continuem fins a la colònia del Guixaró. Per un caminoi que passa per uns horts, trobem una altra palanca i creuem el riu per continuar.

Palanca o passarel·la per creuar el riu

Palanca o passarel·la per creuar el riu

A la palanca de la colònia de Cal Prat travessem el riu i avancem prop d’uns horts. Continuem pel canal en direcció a la fàbrica i anem fent. Arriba un punt que creuem la C-16 per sota d’un gran viaducte, agafem un caminet a l’esquerra que passa per sota d’un polígon industrial i ens tornem a acostar al riu. Veiem Puig-reig i de seguida, el vell pont de Periques i la fàbrica de Cal Casas, vora l’aigua. A prop del camp de futbol ens espera l’autocar que ens durà cap al restaurant la Font dels Torracs (Cal Pajares) -a 5 minuts del Viladomiu nou- on dinem, bé i bo.

Puig-reig. Cal Casas

Puig-reig. Cal Casas

Un dia de convivència que aprofitem per xerrar, segons com ens va el camí, ara amb unes, adès amb unes altres, una mica allò que el mateix caminar et porta, compartir paisatge, compartir conversa, compartir somriures i, finalment, compartir taula.

La gent del Muntanyenc de Mollet. Foto: Joan Planas

La gent del Muntanyenc de Mollet.
Foto: Joan Planas

Gràcies al tercet organitzador, la Lourdes, la Noemí i en Josep per la bona feina, i a la resta de gent del Club Muntanyenc Mollet.

Ruta Colònies Llobregat des de CAl Rosal fins a Puig-reig

Ruta Colònies Llobregat des de CAl Rosal fins a Puig-reig

Hem caminat 16,5 km amb un desnivell: +170 m / -200 m.

Molt fàcil.



Sant Llorenç Savall – Coll d’Eres

$
0
0
Itinerari Sant Lloreç Savall -Coll d'Eres

Itinerari Sant Lloreç Savall -Coll d’Eres

La Munrada

La Muntada

Entrem per una pista que voreja el torrent de l’Hort i arribem al torrent de les Acàcies o de la Muntada. Aquí hi ha un dels masos més antics de la vall d’Horta, propietat dels senyors del castell de Pera (s. XI-XII), ara Escola de Natura de la Diputació. Deixem el cotxe i baixem tot deixant, a la dreta, el desviament cap a la Masia Restaurant Racó de Can Brossa.

Marquet de la Roca

Marquet de la Roca

Anem fins a la imponent masia del Marquet de la Roca, construïda a partir de 1895 per l’arquitecte de Sabadell Juli Batllevell per encàrrec de la família del poeta Pere Quart (Joan Oliver), que en fou propietària fins a la Guerra Civil (ara és de la Diputació). D’estil modernista, està adossada a l’antic Mas Marquet (d’aquí el nom). D’aquí estant, s’entenen molt bé aquells versos de: “Com el Vallès no hi ha res”.

Font del Llor

Font del Llor

Baixem fins al peu de la casa i seguim els senyals del GR-5 fins a una pista amb un pont; d’allà surt un sender pel torrent del Llor, que anem seguint fins arribar a uns graons; uns metres més amunt hi ha la font del Llor (ve de llorer pels arbres que l’envolten), sota els estimballs del Montcau, Emprius i Fogaroses. Sempre hi raja aigua; hi esmorzem i després comencem la pujada fins al collet del Llor (778 m), d’on comencem a tenir vistes esplèndides.

Cova Simanya

Cova Simanya

Ja força amunt, ens desviem per anar a la Cova Simanya, amb una entrada grandiosa, que es pot recórrer 400 m endins. Tornem al sender i arribem al Coll d’Eres (942 m), un encreuament força freqüentat per la proximitat del Montcau i pas de la ruta entre el Coll d’Estenalles i La Mola. Hi ha una monòlit d’homenatge al poeta Joan Maragall. Allà dinem envoltades d’alzines, com quasi tot el camí.

Montcau

Montcau

Decidim baixar per un lloc diferent. Quan som al desviament cap a la Cova Simanya un rètol indica 45 minuts fins a la font del Llor i anem cap allà, passem per la Cova de l’Àngel, però el camí es va fent espès i complicat, fins que decidim deixar-lo. Som molt a prop de les Monges de les Muntades (876 m) i ens dol no poder continuar, però ens semblava massa arriscat.

Rètol tornada Font del Llor. Dues possibilitats: pel GR 5 i per aquest camí recte avall

Rètol tornada Font del Llor. Dues possibilitats: pel GR 5 o recte avall

Tornem a la confluència amb el GR 5 i, de nou amb la idea de no baixar pel mateix lloc, ho fem per un sender que baixa en força pendent tot vorejant la Canal del Llor. Una mica abans d’arribar a la font, retrobem el GR per on hem pujat al matí després d’esmorzar i quan som al pont de la font del Llor, caminem per la pista que duu al Marquet. A la dreta hi ha un sender que porta a un forn de pega, dels pocs que es coneix per aquí (servia per cremar teies i per destil·lar resines).

Església de S.Llorenç Savall

Església de S.Llorenç Savall

Continuem el recorregut fins a la Muntada i ens acostem amb el cotxe fins a Sant Llorenç Savall. Donem una volta pel nucli antic i fem una cervesa en un bar que queda a resguard del vent, amb solet. Poc després, comença el partit del Barça, que, com prevèiem, no va acabar bé. Estava escrit.


Camins de l’exili: de Cerbère a Portbou

$
0
0
Vista de Cerbère des de l'Hotel Belvedere

Vista de Cerbère des de l’Hotel Belvedere

Visitem dos pobles vinculats a les rutes d’exili i al contraban: Cervera i Portbou. Durant la Guerra Civil i la postguerra espanyola molta gent va travessar els Pirineus. Amb la Segona Guerra Mundial, en direcció cap a Catalunya, més de 80.000 jueus i militars anaven als consolats de Barcelona i d’allà a Portugal per emprendre viatge a Amèrica o Israel. Els qui ajudaven a passar (els passadors) era gent que coneixia bé aquelles muntanyes. Un dels més coneguts va ser Paco Ponzan.

Hotel Belvedere rayon vert

Hotel Belvedere Rayon vert

A Cervera de la Marenda (Llenguadoc-Rosselló) l’arquitecte Lleó Baille, de Perpinyà projecta un hotel, que anomenen Hotel Belvedere, construït entre el 1925 i el 1932. Quan s’inaugurà, Cervera només estava comunicada amb Catalunya per tren, perquè la carretera es construí el 1928 (des del 1878 hi ha comunicació per tren i les estacions de Portbou i Cerbère esdevenen fonamentals, per la duana i pel canvi d’ample de via). L’hotel era en un terreny d’uns 1.000 m2 en forma de triangle (74x23x9m), sobre la via del tren amb pilars de ciment armat (fet insòlit llavors) i cornises de ciment emmotllat.

Cervera. Hotel BelvedereCalia visat per passar de país i l’amo calculava que la gent s’hi estigués uns dies, amb tota mena de diversions: hi havia 25 habitacions amb bany, i l’interior era d’Art Déco, escales de marbre, cinema, casino, pistes de tennis al terrat… Des d’aquell edifici en forma de vaixell amb magnífiques vistes sobre el mar, es veia de vegades le rayon vert”. Però després dels anys d’esplendor (del 1932 al 1936) es tanca la frontera per la guerra espanyola i entra en decadència. Aquí, segons Assumpta Montellà, s’hi van allotjar militars nazis i podrien haver-hi papers que podrien donar llum sobre la maleta perduda de Walter Benjamin. Durant molt temps, Jackie ha estat la dona que ha guardat l’hotel. Ara, amb un nou propietari, l’estan rehabilitant, han convertit les habitacions en apartaments i la sala de teatre i cinema acull festivals cinematogràfics… El visitem un dia assolellat i sense vent. Ens sentim transportades al passat.

Estació Portbou

Estació Portbou, pas ferroviari vital els anys 30 i 40

Passem a Portbou pel coll de Balitres. Aquí va morir el filòsof Walter Benjamin l’any 1940. El 1939 els nazis li van treure la ciutadania alemanya (era jueu) i quan va esclatar la guerra, va ser internat en un camp de concentració francès. Després de 7 anys voltant per Europa per salvar la pell, fou detingut per la Guàrdia Civil a l’estació de Portbou i el van portar a la Fonda França, on l’endemà l’havia de recollir la Gestapo. Van dir que l’havien trobat mort a l’habitació de l’hotel, però no sabem si es va matar o el “van matar”. I queda el misteri d’una maleta que duia els seus darrers manuscrits.

Hostal França, on va passar l'última nit Walter Benjamin

Lloc on hi havia la Fonda França, on va passar l’última nit Walter Benjamin

Dinem al restaurant Passatges i després pugem al cementiri, on hi ha una instal·lació de l’artista jueu Daniel Karavan, en record dels exiliats que van haver de travessar la frontera en una o altra direcció per fugir dels feixismes. El túnel d’acer corten que arriba al mar repassa les fases de la revolució Industrial, la I Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola i l’exili republicà, la II Guerra Mundial, en paral·lel a la vida de Walter Benjamin. Al final, una frase escrita damunt del vidre, en memòria de totes les persones que no tenen nom.

Memorial Portbou

Memorial Portbou, obra de l’artista Daniel Karavan

Gràcies a l’Assumpta Montellà, que ens hi ha guiat a partir del seu llibre Contrabandistes de la llibertat i gràcies també a l’Associació de Dones Àgora que ens hi ha portat.

Tomba de Walter Benjamin. Cementiri de Portbou

Tomba de Walter Benjamin. Cementiri de Portbou


De la fageda d’en Jordà a Les Cols

$
0
0
Fageda d'en Jordà. Garrotxa

Fageda d’en Jordà. Garrotxa

Saps on és la fageda d’en Jordà? preguntava el poeta Joan Maragall. I continuava: si vas pels volts d’Olot, amunt del pla… La Fageda d’en Jordà s’estén pels municipis de Sta. Pau, Olot i les Preses. És un bosc de faigs (Fagus sylvatica) molt especial, assentat sobre una colada de lava del volcà Croscat, amb un relleu de petits turons, que la gent d’allà anomena “tossols”. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i a prop hi ha l’església romànica de S. Miquel de Sacot (s. XI). També hi ha la majoria dels 40 cons volcànics i 20 colades volcàniques de la comarca. La vegetació de la zona és variada, amb alzinars, rouredes i fagedes.

Tossol, a la Fageda d'en Jordà. Garrotxa

Tossol, a la Fageda d’en Jordà. Garrotxa

Nosaltres hem anat fins a l’aparcament de can Serra, al km 4 de la carretera d’Olot a Santa Pau, on hi ha un extens aparcament per deixar cotxes i autocars (una pila de quitxalla visitava el parc amb les seves mestres; alguns, pujaven als carros per fer-hi la volta; després els hem trobat pel mig de la fageda, buscant fulles per fer un treball sobre la tardor).

Fulles de faig. Fageda d'en Jordà. Olot

Fulles de faig. Fageda d’en Jordà. Olot

Hem caminat per l’itinerari 2, després de passar a l’altra banda de la carretera. Feia un sol que escalfava i després de passar pel monument en homenatge a Joan Maragall ens hem anat endinsant entre els faigs, colors torrats, grocs, algun verd que no era faig, arrels immenses que escapaven de terra, raigs de sol que es filtraven entre les branques i fulles, pedres volcàniques de tipus aa, amb la superfície porosa. No teníem gaire temps però el bosc estava preciós. Després hem anat a recollir el nét d’una amiga i ens n’hem anat a dinar al restaurant Les Cols. Un plaer.

Gallines de la Garrotxa. Restaurant Les Cols

Gallines de la Garrotxa. Restaurant Les Cols


Turó de la Cospinera. Cingles del Bertí

$
0
0
Plànol turó de la Cospinera i voltants

Plànol turó de la Cospinera i voltants

El turó de la Cospinera es troba en un petit replà als Cingles de Bertí entre els Sots Feréstecs i el Sot del Bac. Arribem al Figaró i abans de començar a caminar tenim preparada xocolata desfeta i melindros, per començar forts. Anem a portar-hi el pessebre i ens acompanyen quitxalla que cal tenir ben alimentada.

Creuem la via del tren, on són visibles els senyals de les darreres ventades (a un parell de km d’aquí, entre Figaró i la Garriga, un tronc es va empotrar a la cabina d’un tren i va ferir greument el conductor). Comencem per una pista en direcció al Sot del Bac i a un sender IP 2. La llarga corrua de la nostra gent – al voltant de 120 persones- sorprèn alguns grups de caminants que ens trobem. Som pacífics!

Salt d'aigua del Prat. Sot del Bac

Salt d’aigua del Prat. Sot del Bac

Ens desviem per un corriol cap avall per veure el salt d’aigua del Prat, al Sot del Bac, una vall estreta, petita i obaga, envoltats d’alzines i roures. No ens sembla que hi hagi massa aigua i pugem amunt aviat, perquè la humitat ens penetra. Continuem fins al punt culminant on tenim una vista preciosa de la vall, amb les formacions conegudes com les Agulles del Salt (roques calcàries i dolomítiques), amb l’Agulla del Salt, la de la Papallona i les dues germanes, la gran i la petita.

L'Agulla del Salt, la de la Papallona i les dues germanes, la gran i la petita.

L’Agulla del Salt, la de la Papallona i les dues germanes, la gran i la petita.

Estalactites. Sot del Bac

Estalactites. Sot del Bac

No continuem per aquí sinó que caminen en direcció sud i anem pujant entre boscos d’alzines fins arribar al pla que coincideix amb la pista apta per a vehicles. Poc després ja veiem la creu amb la inscripció El Figaró, la Creu i la Senyera sempre junts amb la Cuspinera. AVF. 11 de setembre de 1995. Som a 620 m. No fa un dia assolellat, però veiem bé el poble del Figaró i el Congost. Intuïm la Garriga i la plana vallesana. De la banda del Montseny, veiem l’ermita de S. Cristòfol de Monteugues i més amunt, el Tagamanent. Cap al sud queda la petita vall dels Sots Feréstecs, que per força ens porta a recordar la novel·la de Raimon Caselles, amb l’angoixa i soledats que t’impregnen en llegir-la.

EL Congost des del turó de la Cospinera

EL Congost des del turó de la Cospinera

Recordem, de manera especial, amb la presència de la seva família, el company Josepo, que ens deixà la setmana passada i després cantem nadales davant del pessebre que hem portat. Neules i vi bo per desfer algun nus al coll. Un sol tímid està traient el cap. Baixem ara per la pista fins arribar a dalt del Sot de Bac, i ja d’aquí, pel mateix camí, fins al Figaró.

Retornant al Figaró des del turó de la Cospinera

Retornant al Figaró des del turó de la Cospinera

Gràcies a l’organització del Club Muntanyenc Mollet

Turó de la Cospinera. Club Muntanyenc Mollet

Pessebre al turó de la Cospinera. Club Muntanyenc Mollet. Foto Joan Planas


Ermites de la Damunt i S. Jordi de Puigseslloses

$
0
0

Ruta planera per dues ermites de Collsacabra relacionades amb el poeta Jacint Verdaguer, que es pot fer des de Tavèrnoles o Folgueroles.

Tavèrnoles

Tavèrnoles

Nosaltres sortim de Tavèrnoles. Baixem cap al torrent del mateix nom i caminem cap a l’esquerra per la pista paral·lela al torrent fins arribar a la masia del Foquers; just al davant hi ha unes escales de pedra (uns 250 graons) fins a la carena. És un momentet. Un cop a dalt, anem cap a la primera ermita que avui visitem, la Damunt.

Escales del Foquers

Escales del Foquers

Els primers documents que en demostren l’existència són del s. XIII; d’allà es veuen els Pirineus i la plana de Vic. De petit, Verdaguer hi venia amb sa mare, i de vell, hi tornà. Al costat de l’ermita hi ha un jardí plantat el 1990 per l’Associació d’Amics de Verdaguer, inspirat en el poemari Brins d’Espígol. Llàstima que en ple hivern ho estava gaire ufanós.

Ermita de la Damunt Ruta verdagueriana

Ermita de la Damunt
Ruta verdagueriana

Baixem avall i passem pel mas Torrents (on vivien els avis de Verdaguer). Allà anem pel camí de l’esquerra fins que trobem unes grans lloses al terra; just després hi ha el torrent de Folgueroles, que travessem.

Masia i ermita de Sant Jordi de Puigseslloses

Masia i ermita de Sant Jordi de Puigseslloses

Passem per unes granges. El camí és ple de fang i sort que és ben gelat, així no ens embrutem gaire. Passem per can Gelabert i més endavant pel mas de Puigseslloses, amb una gran bassa al davant. Fa estona que albirem el petit turó coronat per l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses. En el petit replà, un gran dolmen, sepulcre megalític d’uns 10 m de llargada i 3 d’amplada, dels inicis de l’Edat del Bronze (2.100-2.500 aC, no res), fet amb les lloses que hi ha prop del torrent. A la capella, del 1477, Verdaguer hi cantà missa el 1870. Des del mirador tens la sensació que ets al melic de la plana de Vic, envoltat de muntanyes 360º.

Turó amb l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses

Turó amb l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, sota les línies elèctriques de la MAT

Ermita i dolmen de Puigseslloses

Ermita i dolmen de Puigseslloses

Tornem pel mateix camí (sender PR C-40 de marques grogues i blanques) fins al vial asfaltat. D’aquí arribaríem en poca estona a Folgueroles, però anem en direcció contrària cap a Tavèrnoles passant per davant de cal Banús, una masia del s. XVI que ara és una casa rural. Trobem la pista a la dreta que ens porta a Tavèrnoles, creuem el torrent i pugem fins al centre del poble, on hi ha l’Ajuntament, Biblioteca, Oficina de Turisme i l’església de S. Esteve, amb campanar i laterals romànics.

Davant el mas de Puigselloses, fragment poema Verdaguer

Davant el mas de Puigselloses, fragment poema Verdaguer

Ruta fàcil, planera, quasi urbana ja que és molt a prop de Folgueroles i Tavèrnoles. Passant per la C-25 es veu perfectament l’ermita de S. Jordi de Puigseslloses. A Tavèrnoles no hem trobat cap bar però a Folgueroles hem fet un cafè a la terrassa del bar de la plaça Verdaguer, tocant a l’església de Santa Maria amb un sol tímid que de mica en mica ens ha anat deixant. Acabem la jornada. Però ja fem plans per la propera.


De Benifallet a Miravet pel pas de Barrufemes

$
0
0
De Benifallet a Miravet

De Benifallet a Miravet

L’excursió ens porta des de Benifallet, on ens deixa l’autocar, fins a Miravet.

Riu Ebre. Benifallet

Riu Ebre. Benifallet

Sortim després de passar el pont del Llaguter, a Benifallet (Baix Ebre) i prenem el GR 99. Dins l’aigua, els illots de Nap i de Cautera, a una i altra banda. A l’est, les serres de Cardó i a l’oest la serra Fullereta; més enllà, les serres de Pàndols i Cavalls, que ens duen tristos records d’història de la guerra civil espanyola. Caminem entre plantacions de tarongers i vegetació de ribera. Cel amb núvols amenaçadors i aigües fosques i tranquil·les. Ulleres de sol, cangurs i paraigües.

Riu Ebre. Platja de Xesa

Riu Ebre. Platja de Xesa

Bastant més endavant, gairebé a l’alçada de Rasquera, la roca dels Penjats, on expliquen que a l’Edat Mitjana hi penjaven els malfactors. Ens aturem en una plantació de tarongers, tocant el riu, a esmorzar. Davant nostre, un llimoner amb uns fruits grans, grocs, olorosos.

Pas de Barrufemes, a mig camí entre Benifallet i Miravet

Pas de Barrufemes, a mig camí entre Benifallet i Miravet

Al cap d’uns 5 km trobem l’indicador cap al pas de Barrufemes, on la pista es converteix en sender, amb la gairebé desapareguda platja de Xesa a l’esquerra i les parets rocoses de les Llobateres a la dreta. Ens allunyem de la riva, sota una pineda. Estem sota la roca Folletera, frontera entre les comarques de la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre. Una esllavissada recent ens complica la vida per continuar el sender, però ho sortegem bé fins la baixada final del pas. Entre nosaltres i el riu, una plantació immensa de tarongers. Ens envolten les olors de les flors de tarongina.

Riu Ebre. Al fons, castell de Miravet

Riu Ebre. Al fons, castell de Miravet

Després de les roques de Besaculs (els llaguters les van batejar així) i el barranc de Masdeus, ens aturem en un petit safareig amb dos garrofers; al nostre davant, la silueta de la torre del castell de Miravet. Passem pel costat del “garrofer de l’Onso” (òs), entrem al poble per l’església vella i baixem fins al moll. Ens fixem en un parell de rajoles a la paret on indiquen l’alçada on va arribar l’aigua en dues inundacions sonades: la de 1787 i la de 1907.

Riu Ebre. Miravet. Migdia, a punt de caure una tempesta

Riu Ebre. Miravet. Migdia, a punt de caure una tempesta

Un colla de veïns estant fent una paella de molt bona pinta. Però uns núvols amenaçadors apareixen damunt nostre. Abans hem tingut gotes, ara el perill és més seriós. Cinc minuts després comença a caure una tempesta d’aigua. Sort que tenim els autocars a pocs metres i d’allà anem al restaurant Piscolabis de Móra d’Ebre, on tenim reservat el dinar que ens fa recuperar, amb escreix, les energies perdudes.

Riu Ebre a Miravet. Lo riu és vida

Riu Ebre a Miravet. Lo riu és vida

Gràcies a la gent del Club Muntanyenc que ho han organitzat!

Recorregut: 12 km amb un desnivell de +60 m / 60 m i una durada de 4 h


Llacs Mammoth. Califòrnia

$
0
0
Els Minarets. Sierra Nevada. California

Els Minarets. Sierra Nevada. California

De Sierra Nevada n’hi ha més d’una. Nosaltres ara som a Mammoth Lakes, a l’est de Califòrnia, Estats Units, en plena «High Sierra», com diuen ells. El poble és a 2.400 m d’altitud i viuen del turisme de neu a l’hivern i de muntanya a l’estiu. Hi ha un conjunt de llacs que quan els esquiadors se’n van, arriben els pescadors i amants de la natura. Estan situats a Inyo National Forest i el cim més alt fa 3.369 m. A l’arribar a l’allotjament ens avisen que vigilem amb els ossos grisos, s’acosten fins aquí mateix. Molt bé, doncs treurem els picarols!

Inyo crater Lakes. Mammoth. California

Inyo crater Lakes. Mammoth. California

De les moltes caminades que es poden fer, nosaltres n’hem fetes tres. La primera a Inyo Crater Lakes. Deixem el cotxe a l’inici de la pista i anem caminant fins al pàrquing. D’allà surt un sender d’1,2 km bosc amunt fins arribar al primer. formats entre només fa 550 i 600 anys per una sèrie d’erupcions “freàtiques” quan el magma va trobar aigua sota terra. Els 3 cràters es van formar seguits en pocs dies; els indis paiute en van ser testimonis. Uns metres més amunt hi ha el segon, més amagat perquè hi ha pins fins molt avall, i d’aigües verdes molt més fosques. I encara n’hi ha un tercer.

Devils Postpile. Mammoth. california

Devils Postpile. Mammoth. California

La segona caminada és a Devils Postpile. Aquí cal seguir la crta 203 i pagar entrada perquè forma parc del NPS. De fet, però, anar fins al punt d’interès, unes columnes de basalt, hexagonals, formades fa més de cent mil anys quan un riu de lava va baixar, i després es van congelar i partir. És a dir, primer foc, després aigua. Si puges a dalt per un sender es poden veure perfectament els hexàgons. Però l’excursió no acaba aquí. Continuant el sender, anem a Rainbow Falls. Del lloc original fins ara ha retrocedit 100 peus, per efecte de l’erosió. Baixa molta aigua i amb la llum fa arcs de Sant Martí. Quan arribem a l’aparcament estem cansades i i assedegades. El sol era molt potent. Hem fet uns 13 km. Tornant, aprofitem per fer una parada al llac Starkweather, petit, pla, format per efecte de glacials però que per un procés d’»entroficació» evolucionarà a ser ocupat per plantes i bitxos i s’anirà assecant. Just sortir del parc, pugem al mirador de Minaret, amb vistes a la serralada de Ritter Ranger, que forma part de “la Sierra”. A més dels minarets, punxegudes, veiem el cim Ritter (4.010m) i el Banner (3.945m). Quan hem baixat del cotxe, una ciclista estava mirant l’infinit i m’ha saludat així; “Benvinguda al cel”.

Rainbow Falls. Mammoth. California

Rainbow Falls. Mammoth. California

La tercera caminada va ser per anar a Crystal Lake. Aparquem al llac George i comencem a pujar un sender un bosc de pins, cada vegada amb millors vistes al llac George, primer, després al Horseshoe Lake i després al McLead Lake. A mesura que pugem anem trobant clapes de neu i el sender serpenteja amunt. Finalment arribem a dalt i anem vorejant el llac. Calma, pau, silenci, cants d’ocells. Seiem en una pedra i badem. Sol potent però fresca. Baixem sense problema enmig de chipmunks i ocells blaus amb cresta. Hem fet 11,2 km.

Llac Cristall. Mammoth

Crystal lake. Mammoth

Marxem amb la sensació d’haver tocat el cel amb la punta del dits

Llac George. Mammoth. California

Llac George. Mammoth. California



Parc de Yosemite

$
0
0
Llac Mono. Lee Vining

Llac Mono. Lee Vining

El Parc Nacional de Yosemite forma part de Sierra Nevada. Té més de 1.200 km de senders i ocupa uns 3.000 Km2, amb alçades des de 600 a més de 4.000 m.

Tuolumne Meadows. Yosemite. Cims que voregen els 4.000 m

Tuolumne Meadows. Yosemite. Cims que voregen els 4.000 m

Hi dediquem 10 dies repartits en 3 allotjaments diferents. Comencem per l’est, a Lee Vining, després ens situem a l’oest, Buck Meadows (Groveland) i finalment al sud-oest, Oakhurst.

El Capità. Yosemite

El Capità. Yosemite

A Lee Vining cal anar al llac Mono, amb formacions de tufa espectaculars sobretot al sud; al nord també cal veure Black Point Fissures. A 1 h de carretera cap al nord, el poble abandonat de Bodie, potser el més autèntic de tots els pobles abandonats que hem vist. De Lee Vining s’accedeix a Yosemiti pel pas Tioga, a 3.031 m, obert de maig a octubre. Allà hi ha l’àrea de Tuolumne meadows, amb cims de prop de 4.000 m. Vam pujar a Lembert Dome, un pedrot granític, i a Dog Lake. Un altre dia vam anar al llac Gaylor i un altre vam caminar pel canó Lyell, part del Pacífic Crest i John Muir trails.

Lembert Dome. Yosemite

Lembert Dome. Yosemite

Creuem el parc i pugem a Hetch Hetchy, on hi ha la presa que abasteix d’aigua la ciutat de S Francisco. Allà caminem a les cascades de Tueelala i Wapama vorejant el pantà. Per primer cop, passem calor.

Arbre tunel Tuolumne. Yosemite

Tuolomne Grove. Yosemite. Tunnel Tree

Aquella nit dormim a Buck Meadows i d’allà fem la vall de Yosemite, la més popular, amb pedrots com El Capità (2.307 m) i Half Dome (2.693 m). Per pujar al primer cal escalar (una de les últimes va ser sonada) i pel 2n hi ha 27 km de camí dur i cadenes l’últim tram (cal demanar permís previ). Nosaltres vam caminar a Vernal Fall per un pendent dur i relliscós però un cop dalt, el premi val la pena. Es pot continuar a Nevada Falls i per Little Yosemite Valley arribar a Half Dome. També vam pujar a Mirror Lake, preciós, i davant del Capità, a les cascades Bridaveil.

Mirror Lake. Yosemite

Llac Mirror. Yosemite

Per una carretera al sud es va a Glacier Point (2.199 m), el millor lloc per contemplar la vall, però millor fer l’esforç d’anar caminant a Sentinel Dome (2.476 m), amb vistes 360º i després anar a Taft Point (2.287 m), amb vistes superbes i un precipici de vertigen.

Taft Point. Yosemite. Al mirador sents vertige, però aquest que creua la corda...

Taft Point. Yosemite. Al mirador sents vertigen, però aquest que creua la corda…

Des d’Oakhurst visitem Wawoma, un dels primers hotels que conserva tot l’encant i Mariposa Grove, el bosc de sequoies més importants dels 3 de Yosemite (també hem estat al de Tuolumne). De totes maneres, per veure sequoies, moltes i potser les millors, cal anar a Sequoia & Kings Canyon, al sud de Yosemite. Per sentir-se formigueta!

sequoia national parck. Moro rock

Moro Rock. Parc Nacional Sequoies. EUA

Ens hem sentit petites a cada moment, davant dels arbres gegants, dels cims imponents, de cascades espectaculars… però també hem sentit la grandiositat al cim del Sentinel, amb tota la vall de Yosemite als nostres peus.

Pantà Hench Henchy. Yosemite. Abasteix d'aigua la ciutat de S. Francisco

Pantà Hetch Hetchy. Yosemite. Abasteix d’aigua la ciutat de S. Francisco

Acabem amb una frase de John Muir, un dels pioners del parc: “Everyone needs beauty as well as bread» (tothom necessita la bellesa tant com el pa), que d’una altra manera, és allò de «Volem pa, però també roses».

Sentinel Dome. Yosemite

Sentinel Dome. Yosemite

Llocs a veure: http://www.nps.gov/yose/planyourvisit/placestogo.htm
Per caminar: http://www.nps.gov/yose/planyourvisit/hiking.htm
Imatges per caure de cul: http://vimeo.com/87701971

Mariposa Grove. Yosemiti. Sequoia gegant caiguda

Mariposa Grove. Yosemite. Sequoia gegant caiguda

Cascada Vernal Yosemite

Yosemite . Vernal Fall

Half Dome. Yosemite

Half Dome. Yosemite


Ruta pel riu Ulla, a Galícia

$
0
0
Riu Ulla. Hervon.

Riu Ulla. Hervon.

El riu Ulla és el 3r més llarg de Galícia després del Miño i el Sil. Neix a Antas de Ulla Durant el recorregut (132 km), separa les províncies de la Corunya i Pontevedra, llevat de dos petits trams a Vedra i a Padron, on s’ajunta amb el riu Sar per desembocar a la ria d’Arousa. Segons A.Ripoll el nom del riu prové d’un víking danès, Ulf, que va arribar a Galícia assolant terres; se l’anomenava Galizu Ulf (Ulf ‘el Gallec’).

Antas de Ulla

Antas de Ulla, al centre geogràfic de Galícia

El nostre punt de partida és on ens allotgem, a Berxaus (Padron) i fem la ruta repartida en diferents dies.

Safareig de Berxaus. Padron

Safareig de Berxaus. Padron

La distància més llunyana, fora d’autopistes, és fins a Antas de Ulla, a 85 km, on el riu neix per la unió de diversos rierols, amagat entre arbredes i sense senyalització per arribar-hi. A la plaça del poble, tocant a un gran envelat i a una petita capella, hi ha els panells on s’explica. Entrem al petit ajuntament al costat d’una gran església moderna, per si ens poden donar informació, portes obertes sí, però ningú. Per la crta 640 anem a Agolada, un poble que ens ha sorprès pel conjunt medieval d’un mercat de pedra.

Agolada. Galícia

Agolada. Galícia. Mercat merdieval

La següent parada és Vila de Cruces, amb algun edifici antic i l’església en un punt alt. Ens ha semblat un lloc sense encant. Travessem la reserva natural de Sobreirais do Arnego i arribem, com el riu, a l’embassament de Portodemouros a uns 30 km d’Antas. Baixem fins a l’aigua on hi ha una colla de pescadors. A la pregunta de què pesquen, la resposta es unànim: “peixes”.

Embassament Portodemouros. Galícia

Embassament Portodemouros. Galícia

Retornem a Vila de Cruces i anem cap a Silleda. Un dels rius tributaris de l’Ulla és el Deza, que va de sud a nord. Com a la majoria de poblets, té una església bonica i des d’allà es pot anar a la Cascada del riu Toxa, una caminada que enllaça aquest salt, al lloc de Pazos, amb el monestir de Carboeiro. Al riu hi trobem la fauna habitual: salmó, lamprea, truita, ciprínids, boga de riu i musclo de riu. D’allà arribem a A Estrada, amb un ajuntament que és un palau, el poble ideal per comprar llavors de qualsevol hortalissa, gallines i ocells vius i moltes més coses relacionades amb la vida del camp. No fem el recoregut exacte del riu perquè fa molts meandres i no sempre l’acompanyen camins i carreteres.

Os muiños de Barosa. Galicia

Os muiños de Barosa. Galicia

Molt a prop de Caldes do Reis hi ha una zona natural, Os Muíños de Barosa, unes cascades naturals entre pins, roures i alzines, amb els antics molins d’aigua, alguns reconvertits en bars i un per visitar. Tot és ple de gent que es banya aprofitant els clots d’aigua. Es pot fer el recorregut a peu des de baix fins dalt i tornar a baixar (2 h).

Riu Sar. Padron

Riu Sar. Padron

Padron, amb dos personatges il·lustres, Rosalia de Castro i Camilo José Cela, forma part del Camino Jacobeo portugués. Hi ha força moviment de motxilles, un alberg molt a prop de la font i el convent del Carme i alguns llocs per visitar: el jardí botànic, l’església de Santiago, amb l’anomenat “pedron”, una ara romana on diuen que va amarrar la barca que transportava el cos de Santiago des de Palestina fins al port d’Iria Flavia (unes restes romanes que val la pena visitar). També vam pujar els 125 graons fins a Santiaguiño do Monte, un turó amb vistes a tota la ciutat, el riu Sar i el canal. Poc després de Padron, el riu Sar es troba amb l’Ulla i d’aquí van fins a la ria d’Arousa.

Escales per pujar a Santiaguiño do Monte. Padron

Escales per pujar a Santiaguiño do Monte. Padron

Val la pena visitar un parell de llocs propers: Herbon, el poble d’on són originaris el famosos pebrots, tot i que d’un temps ençà ens en venen com a tal uns que es produeixen a Marroc. I a més dels pebrots tenen l’església romànica de Sta. Maria, un monestir franciscà, i les pesqueires de lamprea a l’Ulla, on pesquen de febrer a maig.

Hervon. Monestir franciscà

Hervon. Monestir franciscà

Una mica més amunt hi ha Xirimbao, un altre lloc de pesca, amb un pont penjant sobre l’Ulla i una àrea de picnic. Diuen que aquí hi venia Franco a pescar.

Chirimbao

Pont penjat de Xirimbao sobre el riu Ulla

Per continuar el recorregut de l’Ulla fins al mar, hem recorregut la banda nord de la ria d’Arousa i la sud, en dos dies diferents. A la primera vam fer parades a Drodo, a Rianxo, amb molta animació a l’església (el 15 d’agost, dia de la Mare de Déu i a Galícia fan comunions).

Rianxo Ria d'Arousa

Rianxo Ria d’Arousa

A la petita península de Boiro, la part més interessant és l’oest, amb platgetes i casetes de color; al barri d’Escarabote una associació havia muntat una festa amb dinar per recaptar diners. Estava pleníssim i preferim continuar fins a Riveira i dinar al port un pop boníssim. Amb l’Albariño a sobre hem tingut forces per arribar més avall, a Castiñeiras, amb petites cales maques i netes, i a Aguiño, tocant al cap Falcoeira. Hem caminat pels ponts que han fet entre les roques de granit del mar i hem observat “roaces”, una mena de dofins que jugaven allà mateix.

Aguiño. Ria d'Arousa

Aguiño. Ria d’Arousa

L’endemà vam anar pel sud d’Arousa, tot començant per Pontecesures (on hi ha una fàbrica de fustes i una de Nestlé). Passem pel pont nou però encara queda el romà. Al riu, barcasses i silenci. Un restaurant assequible: O Caravela. A Catoira s’ha de baixar cap al riu, on hi ha ancorades algunes rèpliques de naus víkingues, a més de les restes d’un castell alçat pel bisbe Cresconi de Compostel·la, per barrar el pas a les naus vikingues que volien atacar Santiago remuntant el riu; al final aconseguí reunir un exèrcit, derrotar els víkings i expulsar-los el 1038. Un pont mig cobert permet el pas de vianants i vehicles fins a la banda nord de la ria. Aus i fauna típica dels aiguamolls.

Catoira. Riu Ulla

Catoira. Riu Ulla

Arribem a Vilagarcia de Arousa, el final del nostre recorregut, on desemboca l’Ulla. Al restaurant Furrunxa del port fem una sensacional paella de llamàntol i després jeiem una estona damunt la sorra del platja. Fa sol i alguna gent es banya. Recorrem tot el passeig marítim fins al final. Hem acabat el recorregut.

Vilagarcia de Arousa

Vilagarcia de Arousa

Com a mostra final de l’agermanament catalanogallec, aquí teniu una coca de recapte i uns pebrots de Berxaus.

Coca de recapte i pebrots d'Hervon conreats a l'hort de la casa on vam estar

Coca de recapte i pebrots d’Hervon conreats a l’hort de la casa on vam estar


Elizondo. Tras los pasos de Amaia Salazar

$
0
0
Carretera NA 1210

Carretera NA 1210. Foto Gloriacondal

Porqué no llegar a Elizondo por la carretera NA 1210?, una de las vías más hermosas por las que se podía conducir en Navarra. Rodeada de un bosque verde y bucólico, la luz del sol se filtraba entre las ramas más altas creando hace luminosos que llegaban hasta el suelo”. Dolores Redondo (Trilogia del Baztan).

Elizondo. Ayuntamiento

Elizondo. Ajuntament

La gran mayoría de las casas al igual que del resto del valle, eran edificios que se amoldan al clima húmedo y lluvioso del lugar, de planta cuadrada o rectangular, con tres o cuatro plantas y tejado pluvial cubierto con tejas y gran alero, el cual delimita el fuero de la casa y servía a los viadantes mas avezados, como ella misma, de pobre refugio de la lluvia”. El pueblo, de unos 3.000 habitantes, ha ido creciendo a lo largo del río, la arteria principal. El río Baztán se llamaba así solo hasta Oronoz-Mugaire y a partir de Donesteta, es el Bidasoa. “Asomada a la barandilla observó el salto de agua que venía crecido tras la descarga de agua en Erratzu, en la cabecera del río, y que había arrasado sus orillas hasta su desembocadura en Hondarribia”.

Elizondo. Botil harri

Elizondo. Botil harri (izquierda). Foto: gloriacondal

Localizamos la piedra en la plaza del Ayuntamiento y la tocamos. “Se acercó al ayuntamiento, un noble edificio de finales del siglo XVII que a Juan de Arozamena, un famoso cantero de Elizondo, le llevó dos años construir… en la parte inferior izquierda de la fachada, una piedra llamada botil harri que servía para el juego de la pelota, en su modalidad de guante conocido como laxoa.” (El guardián Invisible). “Pasó una mano por la botil harri, la piedra que simbolizaba el pasado de Elizondo y que dotaba de fuerza al que la tocaba, un gesto que incluso a ella, que despreciaba la superstición, la reconfortaba”. En el lado opuesto, el Casino.”Fueron necesarias tres rondas de cervezas y unos calamares en el bar del Casino para que Montes pareciese lo suficientemente relajado”. De nuevo en la piedra, vemos el Palacio Arizkunenea, de fachada barroca, con dos cuerpos laterales salientes y “…restos de antiguas lápidas funerarias discoidales expuestas en el patio”.

Elizondo rio Baztan

Elizondo. Riu Baztan. Foto: gloriacondal

Cerca, Hospitalenea, antiguo hospital de peregrinos: “Montes regresó al lugar donde se había asomado a ver el río… el agua le chorreaba por los ojos dificultándole la visión… el resplandor oscilaba como suele hacerlo cuando la luz proviene de una vela… echó a correr hasta doblar la esquina del palacio Arizkunenea… Joder, claro, de ahí obtuvieron las herramientas médicas!”. Lo vió desde la parte de atrás: “Aparcó junto a la fuente de las lamias y, cubriéndose la cabeza con la capucha del abrigo, trapasó el pequeño arco que separaba la plaza de la c/Pedro Axular”… “se dirigieron hasta la barandilla, como atraídos por un imán, en el lugar conde se curva el río… desde aquel punto en que las fachadas traseras de las casas se reflejan en la superficie espejada, como otro mundo húmedo y paralelo atrapado bajo las aguas, que en aquel remanso aparecían engañosamente quietas”.

Elizondo. Restaurant Santxotena

Elizondo. Restaurante Santxotena. Foto:gloriacondal

Allí está el restaurante Santxotena, el preferido de James, su marido. “Santxotena era muy acogedor… comenzaba en el exterior con las ventanas, que como en la casita de un cuento, lucían portillos pintados jardineras plagadas de colores todas las épocas del año… Ellos siempre pedían una mesa junto a la cocina, que estaba abierta al comedor, con lo que podían observar el ordenado trajín de tres generaciones de mujeres que se movían por la estancia sin molestarse, como si hubieran ensayado mil veces una coreografía de corte victoriano refrendada por los impolutos delantales blancos que llevaban sobre el uniforme negro… Algunos comensales rezagados se acodaron en la barandilla para hacerse fotos.” Continuando por la orilla río arriba, llegamos al puente de Giltxaurdi, donde vemos algunos patos. “Atravesó el puente de Giltxaurdi y condujo hasta el antiguo mercado”.

Las dos calles más nombradas en la parte meridional son Santiago “la causante de la expansión urbana de la localidad, con la construcción de la carretera de Pamplona a Francia a comienzos del s XX”, que atraviesa el pueblo, paralela a c/Jaime Urrutia, per donde entramos desde la plaza de los Fueros. Justo allí un rótulo indica hasta donde llegaron las aguas en las inundaciones.”Aún puede verse una placa commemorativa en la casa de la Serora, la mujer que se ocupaba de la iglesia y de la rectoría, que indicaba el lugar hasta el que llegaron las aguas desbordadas el 2-6-1913”. Desde los pueblos de más arriba empezaron a tocar las campanas para avisar del peligro; así, cada pueblo hacía lo mismo para avisar a los de más abajo “A su mente acudió la imagen recreada del sagrario flotando calle abajo junto a los cadáveres del ganado”. En la c/Jaime Urrutia, núm. 27 hay un pasaje oscuro que comunica con la c/Santiago, pero si la puerta está cerrada, piensas que es una casa normal; nosotras fuimos con una mujer que sabe todos los secretos, abrió y dentro encontramos unas vecinas conocidas que viven justo allí. La belena unía, junto con otros ya desaparecidos, las casas con los campos, cuadras y huertas posteriores, desaparecidos tras la construcción de la carretera actual”.

Elizondo.

Elizondo. “Belena” c/ Jaime Urrutia i Santiago. Foto: gloriacondal

La calle continua: “Atravesó el puente y subió a la c/Jaime Urrutia desierta por la lluvia, y en la que sólo se veía a alguna persona bajo los gorapes, la zona porticada en la que había un par de bares, de los que escapaban, cuando abrían las puertas, calor y música”. Justo delante está la biblioteca y un antiguo molino “reedificado a finales del XIX y reconvertido en central elèctrica a mediados del s XX… bajó hacia la plaza de Javier Ziga, penetró en el puente y se detuvo en el centro”. El puente de Muniartea conduce a la parte septentrional de Elizondo. “La ruedas de su coche traquetearon en el empedrado del puente y el rumor de la presa de Txokoto la recibió con su canción eterna de agua viva”. Des de la baranda la vemos: “Descendió hacia Muniartea dejando que el rumor atronador de la presa rompiera la quietud, y quitándose un guante apoyó la mano en la piedra helada, donde estaba labrado el nombre del puente: Muniartea”… Justo en la otra orilla del puente, el bar Txokoto. La terraza está llena de gente sentada de cara al sol. En la esquina, entre sombras, el Hostal Trinkete-Antxitonea. “Al pasar junto a la puerta del Trinkete vio que aún había luz en el interior, aunque el bar se veía vacío y parecía cerrado; seguramente un par de parejas jugaban a pala en el frontón. La afición en Baztán no decaía y las nuevas generaciones parecían seguir la tradición…”

Elizondo. Bar Txokoto i Hostal Trinkete

Elizondo. Bar Txokoto i Hostal Trinkete. Foto:gloriacondal

Giramos hacia la izquierda, la antigua calle del sol, porque las fachadas dan al sur, ahora c/ Braulio Iriarte, en honor a un ciudadano que hizo las américas. “Regresó, financió un frontón, una casa de la Caridad y algunas otras obras”. Por aquí antes de llegar a la Oficina de Turismo encontramos una casa con un gran portal, donde situa el hogar de tía Engrasi. El portal de piedra y los dos bancos que hay son de una sola pieza. “Aparcó frente al arco que distinguía el portal empedrado de la casa de Engrasi… se sentó en uno de los bancos de piedra de la entrada para quitarse las botas… Bajo el arco que daba acceso a la casa, se sacudió el agua que llevaba prendida en la ropa y entró”. En el suelo hay fechas de diferentes años. Algunos quieren ver las fechas de nacimiento de niños de muerte blanca: “Los niños muertos sin bautizar en Baztán se enterraban en el itxusuria, el corredor de las almas, el espacio del suelo que delimitaba el tejado de la casa donde goteaba el alero definientod una línea entre lo de dentro y lo de fueras de la casa”… “Este es el modo en que sus madres los honraban, dejándolos en su hogar como centinelas que guardaban la casa”.

Elizondo. C/Braulio Iriarte Portal casa

Elizondo. C/Braulio Iriarte Portal casa “tia Engrasi”

Regresamos y continuamos por la misma c/ “… mientras se internaba por Txokoto… la luz naranja de las farolas iluminaba apenas las esquinas donde estaban ubicadas, derramando su influencia en pequeños círculos que casi no se tocaban, lo que confería a Txokoto un aspecto muy parecido al que debió de tener en la época medieval”. “Al llegar frente al Trinkete giró a la derecha para ir al único lugar donde en aquel momento podría estar sola” hasta llegar al obrador de la pastelería, en la esquina con un callejón sin salida. ”Poco a poco, llevada por la corriente de aquel otro río que fluía en su interior, fue penetrando en la que fuera calle del Sol hacia Txokoto, hasta llegar de nuevo a la puerta del obrador. Sacó una mano del bolsillo de su plumífero y la apoyó sobre la cerradura helada. Inclinó la cabeza hasta tocar con la frente la áspera madera de la puerta y comenzó a llorar en silencio.”

Elizondo.

Elizondo. “Obrador”. Foto: gloriacondal

Continuamos hacia la Comisaría de la Policía Foral, donde trabaja Amaia. “La nueva comisaría había adoptado la modernidad en su diseño, huyendo de la arquitectura común en todo el pueblo y en el resto del valle. Sus muros de piedra blanquecina y los gruesos cristales repartidos en dos plantas rectangulares en las que la segunda sobresalía sobre la primera formando un escalón invertido que le daba cierto aire de portaaviones, caracterizaban un edificio realment singular”… Pero también dice: “La Comisaría de Elizondo no podía resultar más incongruente con la arquitectura del valle. Con sus modernas líneas rectas, más que desentornar, parecía un extraño artilugio olvidado por alguien de otro mundo”.

Elizondo. Policia Foral

Elizondo. Policia Foral. Foto: gloriacondal

Bajando, vemos un espacio amplio detrás del Hostal Trinkete, donde se situa la casa donde nació y enterraron a su melliza. “Juanitaenea, estaba detrás del hostal Trinkete en una zona plana de tierra oscura”… “casa solitaria de piedra oscura por el tiempo, los líquenes y la lluvia reciente, que parecía haber penetrado en la fachada tornándola de un color semejante a una galleta… El caserío estaba rodeado de terreno por todos sus lados. En la parte trasera se veía un grupo de viejos robles y hayas y un sauce llorón que Amaia ya recordaba soberbio desde su infancia”.

Elizondo.

Elizondo. “Juanitaenea”. Foto: gloriacondal

De nuevo en la c/Santiago, entramos en la pastelería Malkorra, alter ego de la pasteleria familiar de la novela, un sitio acogedor envuelto en olores de café y chocolate (urrakin egiña) y también de txantxigorris, un pastel típico hecho con manteca, harina, huevos, azúcar, levadura y chicharrones fritos. “Jonan, que lo metan en una bolsa y, por favor -dijo Amaia dirigiéndose a todos-, lo del pastel que no salga de aquí, de momento esta información es reservada”.

Pasteleria Malkorra. Txanxingorris

Elizondo. Pasteleria Malkorra. Txantxigorris. Foto: gloriacondal

Continuando, llegamos a iglesia de Santiago, con fachada monumental y dos torres, pero no es la original, que se encontraba al lado del río y se la llevó la inundación. “En la zona donde vive la tía de la inspectora nunca se sale, sólo por aquí, es la curva del río lo que causa los desbordamientos, y la presa a Txokoto no ayuda… Se construyó como la mayoría para obtener energía eléctrica, uno de los primeros edificios que hay al otro extremo de la c/Jaime Urrutia frente a los gorapes es el antiguo molino del Elizondo reedificado en el s XIX y reconstruída como central eléctrica amediados del XX. Si se fija verá que al otro lado hay construido un remonte para peces; se habló de destruir la presa y dejar que el río bajase sin contenciones pero los veicnos no quieren ni oir hablar de esto”. Por esto Redondo dice: “Los elizondarras se habían mantenido firmes en aquel codo del río, que les habrá dado y quitado todo”. La retranquearon más arriba, donde ahora está; aprovecharon una torre pero tuvieron que hacer la otra, que financió Braulio Iriarte, por esto hay un gran dibujo de una espiga de cebada y una corona (Iriarte era el magnate de la cerveza mexicana Coronita).

Elizondo. Torre església Santiago financiada por Brualio Iriarte (detalle de espiga y corona)

Elizondo. Torre iglesia de Santiago financiada por Brualio Iriarte (detalle de espiga y corona). GC

Subimos  al cementerio, en el barrio de Anzaborda, en la parte alta “aunque llamar barrio a los tres caseríos que se divisaban desde la puerta del camposant era bastante pretencioso. El cementerio original se encontraba, como era tradición, rodeando la iglesia, que entonces estava junto al ayuntamiento en la plaza del pueblo, hasta que fue trasladada piedra a piedra y reconstruida en el lugar que ocupa actualmente. Lo mismo se hizo con el cementerio, que se trasladó al camino de los Alduides”. Es vigilia de Todos los Santos y está lleno de gente y flores, todo sol y color. “En la puerta del cementerio presidía una calavera que vigilaba desde sus cuencas vacías a los visitantes”. Al entrar, vemos dos elementos naturales, presentes en los cementerios de la zona:“Havía un solo ciprés justo a la derecha de la entrada, un poco más allá un sauce llorón y al otro extremo un haya. Un crucero se alzaba majestuoso justo en el centro del camposanto. Cuatro caminos enlosados dividían el cementerio en cuatro cuartos perfectos en los que se distribuïan las sepulturas”.

Elizondo. Cementerio. Tumba del ángel

Elizondo. Cementerio. Tumba del ángel. Foto: gloriacondal

La mayoría son tumbas en el suelo, en perpendicular, pero enseguida sorprende la posición de una tumba grande a la izquierda del crucero central, de una família masona, que quiso darle un ángulo especial. Entonces, cuando murió el cura Mauricio Berecoechea en 1933, quisieron “equilibrar la maldat de la forma” e hicieron lo mismo en el otro lado. Llegamos a la tumba de la família con la escultura del ángel “sobre el panteón reposaba un ángel que, indolente y con gesto aburrido, ajeno al dolor de los humanos…” Alguien le ha puesto un clavel blanco. Nos contaban que la família propietaria está un poco cansada porque muchos lectores han convertido esta tumba real en la de la família de la protagonista del libro y lo viven como una usurpación. Algunas tumbas tienen estelas helicoidales y otras círculos con dibujos sobre la vida del difunto (profesión, aficiones, viajes…).

Elizondo. Cementerio. Círculo de la vida

Elizondo. Cementerio. Círculo de la vida. Foto: gloriacondal

Vemos la tumba del pintor Jabier Ziga, (1878-1960) y nos fijamos de forma especial en el enorme panteón que inspiró a Redondo para explicar la búsqueda de los restos de las muertes de cuna aunque lo sitúa en otro cementerio. “Sobre la cabecera, una estela discoidal con su característica línea antropomórfica… La cabecera del panteón se apoyaba en un murete de media altura…” Ya en la puerta, alzando la mirada, vemos en la parte alta izquierda del cerro, el caserío donde situa la vivienda de la família de Víctor, el marido de Flora “en el camino de los Alduides, es el tercer caserío pasado el cementerio”. Continuando la carretera llegamos al molino de Berro, zona en la que se situa la persecución y búsqueda de Rosario, madre de Amaia, que desaparece en el río.

Elizondo. Cementerio Panteón

Elizondo. Cementerio Panteón. Foto: gloriacondal

Para acabar, nos vamos “por la carretera desde Elizondo hacia Oronoz-Mugaire y tomó el desvío a Orabidea, uno de los lugares menos transitados del valle”. Un cartel indica Infernuko Errota (Molino del Infierno). “… se topó con una manada de hermosas pottokas, los caballos y yeguas que pastan libres por Baztán”. En este espacio Redondo situa las casas de la gente relacionada con las muertes de niños. “A unos 15 km por aquella carretera se llegaba hasta Etxebertzeko Borda y desde allí se partía el camino, que sólo podía hacerse a pie o montada sobre lomos de un burro. Construído sobre tres troncos que cruzaban el río y con paredes de madera, en los tiempos de racionamiento las gentes de Baztan llegaban hasta allí durante la noche con sus burros cargados de grano para molerlo clandestinamente y obtener la harina con la que alimentar a sus familias. La belleza bucólica del camino debía ser pura incertidumbre y peligro al anochecer, cuando caminar en la oscura noche de Baztán guiando un animal por aquellos senderos estrechos y resbaladizos debido a la humedad del río y llegar hasta el molino resultaría un auténtico descenso a los infiernos. Seguramente por esto se había ganado el nombre de Molino del Infierno”.

Mirador Bagordi

Mirador Bagordi. Elizondo. Foto:gloriacondal

Y describe donde vive aquella gente misteriosa: “La casa es un viejo caserío destartalado, las paredes de color galleta y el tejado oscuro… Está en la carretera de Orabidea, en medio de una única pradera plana que debe de haber en toda la región, no hay árboles, nada crece a su alrededor, resulta invisible desde arriba… surge de pronto ante los ojos cuando se tuerce el camino”… “La casa, de tejado rojo a dos aguas, no podía tener más de 10 años, y mostraba en su parte delantera unas amplias ventanas, un porche de madera y una mesa para 10 comensales… protegido por un antiguo muro cubierto de vegetación. Era Argi Geltz (Luz negra)”. No muy lejos, otro caserío: “Un cartel tallado en madera señalaba el nombre de la finca: Lau Haizeta (Cuatro Vientos)”. Allá, una buena mujer le cuenta muchas cosas. Llegamos al mirador de Bagordi desde donde vemos Lekaroz, Irurita… y Elizondo, con el cementerio y el camino de los Alduides. A nuestra derecha el Hostal Baztan, con la “… plazoleta que hacía de párquing donde resultaban incongruentes las mesas y sillas de plástico amarillo, dando a la fachada un colorista tono tropical más propio de un hotel playero mexicano que de un establecimiento de montaña”.

Cerramos el círculo.


D’Olèrdola al castell i al forn de calç

$
0
0

Arribem a Olèrdola (Baix Penedès) i aparquem davant dels restaurants del poble amb l’objectiu d’arribar a peu al conjunt monumental d’Olèrdola.

Olérdola

Església S. Miquel Olérdola. Foto: Gloriacondal

Passem pel c/Fontanilles, creuem la riera i caminem per un estret sender pel Fondo del Cementiri. Trobem un plàtan monumental i alguns freixes. Arribem a un punt amb diferents indicadors: hem d’anar pel PR-C148 fins que més endavant trobem el GR 92-3.

Olérdola

 Camí del castell d’Olèrdola. Hem de seguir per l’esquerra

El primer indicador que trobem amb el nom del castell és de color verd amb el nom: camí de Vilafranca. Anem caminant pel torrent de Fontanilles i més endavant, a pocs metres del sender, hi ha la font de l’Alba. Pugem per un corriol estret i ombrívol amb alzines, pins, mates de llentiscles, galzerans… fins que arribem a la carretera que puja al castell, la creuem, trobem unes taules de picnic i una cabana de pastor reconstruïda i ja som a l’aparcament.

Olérdola

Tija i flor de galzeran. No és una fulla! Foto: Gloriacondal

La muntanya d’Olèrdola ha estat ocupada per la humanitat des de l’edat del Bronze: és un lloc geoestratègic privilegiat, envoltat de cingleres i amb aigua, el lloc ideal per fer-hi una fortificació, amb un mur de blocs de pedra sense escaire que tancava l’únic tros accessible.

Olerdola castle and church

Muntanya d’Olérdola seguint ruta circular. Foto: Gloriacondal

Els cessetans (ibers) hi van estar entre el s.V i el I ane; després hi arribaren els romans, que convisqueren amb els ibers: d’ells són la muralla, la cisterna i la torre talaia. Cap al s. X fou ciutat frontera en el marc de les lluites entre cristians i musulmans fins que a partir del s XII la població es va anar desplaçant a la plana.

Olerdola wall

Conjunt monumental Olérdola. Muralla Foto: Gloriacondal

Iniciem la llarga passejada per la ferreria i adoberia ibèrica, la cisterna romana, les cases i sitges medievals, la pedrera, l’església romànica de S. Miquel amb el que queda de la pre-romànica, i el castell, dalt de tot.

Olerdola castle.

Tintoreria i adoberia ibers. Olérdola. Foto: Gloriacondal

Olerdola castle

Cisterna romana. Castell Olérdola. Foto: Gloriacondal

S. Miquel Olerdola preromanic church

Església S. Miquel Olérdola. Absis i porta amb arc de ferradura. Foto: Gloriacondal

S. Miquel Olerdola church

Església S Miquel Olérdola. Capitell preromànic. Foto: Gloriacondal

Fora muralles, anem a veure les estructures medievals, des d’on, alçant el cap, veiem la cinglera del davant. També fora muralles, hi ha al pla dels Albats amb restes de l’església de Sta. Maria i una necròpolis amb prop d’un centenar de tombes, la majoria de nadons.

Olérdola

Pla de l’Albat. Olérdola. Necròpolis tombes antropomorfes. Foto: Gloriacondal

A partir d’aquí continuem pel GR 92-3 que dóna la volta a la muntanya, amb vistes genials si no fos pel dia emboirat que tenim. En el punt on es continua amunt cap al pujol de l’Àliga (465 m, el punt més alt del municipi) i el turó de les tres Partions, decidim desviar-nos avall, perquè no és el millor dia per tenir vistes, i es fa fosc aviat.

Olérdola

Margalló, entre molta vegetació de maquis. Foto: Gloriacondal

Així, baixem pel sender de les fonts i els forns (que forma part de la ruta circular pel castell d’Olèrdola) i després de passar per sota d’una gran torre elèctrica, continuem el camí tot baixant fins al forn de calç; on encara es conserva un edifici de magatzem i un altre amb tres forns, en un dels quals es veu molt bé des de l’interior el forat de la xemenia.

Olérdola

Forn de calç. Cases de la Vall. Olérdola. Foto: Gloriacondal

Tot virant cap a l’oest, passem per sota les cases de la Vall i més endavant can Ximet. Anem seguint la pista del Fondo de la Seguera i a 2 km del poble veiem, a la cinglera del davant, l’entrada circular a la Cova dels Segarulls, amb pintures de l’edat del Bronze. S’està fent fosc i ho deixem per un altre dia, però tenim clar el camí, perquè hem vist una gent que ho feia: cal vorejar el cingle per un camí a l’esquerra i pujar dalt de tot. Després, aprofitant una canal, baixar per allà i carenejar fins a la cova.

Olérdola

Cova dels Segarulls. Olérdola. Al centre de la foto, entrada circular. Foto: Gloriacondal

Seguim camí, arribem a la desviació que havíem pres al matí i continuem per la riera fins al nucli urbà.

10 km. Desnivell 300 m


Turó del Ros

$
0
0
Turo del Ros. Collcardus

Turó del Ros. Coordenades. Font: FEEC

El turó del Ros, entre VacarissesViladecavalls, amb 639 m, és el cim més alt de la serra de Collcardús i un dels 100 cims de la FEEC. Aquest és el lloc on plantem el pessebre del Club Muntanyenc Mollet.

Can Buxeres

Restaurant Sant Lluis. Viladecavalls

Aparquem a sota el restaurant Sant LLuís de Ristol, o Can Buxeres, una casa senyorial del primer terç de s XX (1901-1920) construïda per una família russa rica que va sortir per cames del seu país. Construïda en ple modernisme, té una estructura complexa i una torre mirador. Les cobertes de diversos vessants estan decorades amb teules de colors que formen figures geomètriques i la seva silueta és un bon punt de referència per a tots els muntanyencs.

pedra degollada

Pedra Degollada. Viladecavalls

En aquesta àrea trobem pinedes de pi blanc amb sotabosc de brolla o garriga, alguns alzinars i bosc de ribera al fons de vall, amb fragments de laurisilva mediterrània i hi havia hagut forns de calç, que extreien d’una pedrera propera, com el forn Riscal. Un quilòmetre abans de l’aparcament hi ha una barana de fusta tocant a la carretera. Atenció: uns metres ensota, mig amagada entre arbres, hi ha la Pedra Degollada, una roca plana que es recolza en una altra per dos punts. La majoria de referències diuen que apareix mencionada en escriptura notarial del s. XIV i que és part dels fenòmens càrstics que han modelat la serra de Collcardús. Hi ha opinions que apunten a orígens molt remots i un lloc probable de pràctiques religioses.

Camí al turo del Ros

Indicadors Can Buxeres

Al peu del turó de Can Buxeres (el PAS 2 o Punt Accés Senderista) mengem xocolata desfeta amb melindros, obsequi del Club, com cada any. Així assegurem que tothom pujarà amb ganes, inclosa la quitxalla. Enfilem amunt cap el turó de les Guixeres i el coll de can Margarit, amb vistes a Montserrat, sota una espessa capa de boira. Carenegem fins baixar a un punt enfonsat, amb algunes basses d’aigua que podrien ser les petjades d’un gegant. Allà hi ha una marca de pedra amb un número (ja n’hem trobat d’altres) que pertany al recorregut dissenyat per l’Ajuntament de Viladecavalls; aquest és el punt 9 i tocar trencar cap el turó del Ros per un corriol amunt.

Camí al turo del ros

A la dreta, núm 9, corriol cap al turó del Ros

En 15 minuts som a dalt. No fa fred però la boira no ens deixa tenir gaire vista i el sol és tímid. Veiem la serra de l’Obac, la punta de la Mola… i més enllà les muntanyes de Montserrat. Sota nostre, el Vallès. La vista és el millor perquè el turó no té res d’especial: hi ha una petita edificació, una enorme antena i un xic separat, un vèrtex geodèsic. Ens protegim al costat de la paret de la casa, treiem neules i vi bo, tornem a agafar embranzida, i ens preparem per cantar nadales amb el pessebre al mig. La de més èxit, com sempre, la del rabadà, amb el grup dels homes i el de les dones, que ens anem responent.

Cantada de nadales al pessebre. Turo del Ros

Nadales al turó del Ros. Collcardús

Baixem pel mateix corriol fins a les basses i aquest cop anem cap a l’esquerra per una pista de baixada que al cap de poc és un pedregar. Vigilant molt de no relliscar, anem baixant en un fort pendent i en un punt sense marcar baixem per un corriol fins a topar amb la pista. Al fons a l’esquerra, el restaurant. Pel peu del fondal dels Llorers i per davant de la font de can Margarit i la bassa de bombers retornem a can Buxeres.

Can Buxeres-Sant Lluis

Silueta can Buxeres. Restaurant S. Lluis de Ristol

Un any més, hem deixat el pessebre. Que des d’allà escampi la pau que tant necessitem. Hem vist amics i coneguts, ens hem posat al dia. Petons, abraçades i bons desitjos. En els dos autocars que anàvem, n’hi caben molts.

Turó del Ros

Turó del Ros. CLub Muntanyenc Mollet. Foto: Joan Planas

Dades tècniques
 7 km
Alçada: 639 m
Desnivell: 300 positius i 300 negatius
2 h netes sense comptar parades

A peu per la costa del Maresme. De Pineda a Malgrat de Mar

$
0
0
Pineda de Mar

Pineda de Mar. Platja dels pescadors. Foto: gloriacondal

Pineda de Mar – Santa Susanna – Malgrat de Mar

Deixem el cotxe a la platja, a baix de tot del Rierany dels Frares, al límit dels termes municipals de Calella i de Pineda de Mar (Maresme), just on fan frontera, entre el Padel Calella i el H.TOP Caramba Beach Club i comencem a caminar per les platges de Poblenou i de la Riera. A la platja dels Pescadors, petites barques de colorins descansen sobre la sorra. Al davant, a l’anomenat Parterre dels Pescadors, la petita capelleta de S. Joan. Segons la llegenda, un vaixell duia el cap del sant des de Roma a Palestina però encallà davant de Pineda i no va poder continuar fins que van posar a la platja la relíquia del sant; llavors els pescadors el van adoptar al crit de: “Sant Joan ens valga!”. La següent platja, la dels Pins, és una relíquia del passat. Fa 50 anys, entenies el per què del nom del poble, perquè davant la mar hi havia una gran pineda. Amb els anys els pins han anat desapareixent i ara només en resten alguns.

Pineda de Mar

Pineda de Mar. Foto: gloriacondal

A Pineda podem fer la ruta de les 4 ermites, una circumval·lació per una bona part del poble. I si volem, podem veure les restes d’un aqueducte romà, situat a la dreta de la carretera d’Hortsavinyà i pujar al cim del turó de Montpalau, on hi ha les ruïnes de l’antic castell del mateix nom.

Sta. Susanna

Sta. Susanna. Al fons, dreta: la Pilona

Sta. Susanna

Sta. Susanna. Hotels. Foto: gloriacondal

Sta. Susanna

Sta. Susanna. Torre de mar (estació). Foto: gloriacondal

Bunker St Susanna beach

Sta. Susanna. Platja de les dunes. Bunquer. Foto: gloriacondal

Continuem trobant platges amples i llargues, fins que som a Santa Susanna. A la primera platja, la de les Dunes, hi ha un búnquer, i després comencen les primeres edificacions, un hotel i apartaments. A l’esquerra, a l’altra banda de la via, la torre del Mar, convertida en petita estació de tren, una bona pensada. Continua el camí vorejant la platja de les caletes i la platja de Llevant. Aquí tot són càmpings, i arriba un punt que o bé continues per la sorra o retrobes un caminet paral·lel a la via per continuar cap al nord. A l’altra banda de la via, immensos edificis d’hotels. En total, Sta Sussanna té uns 2 km de platges, però també hi ha llocs d’interès per veure, com la ruta guiada per les nombroses torres, i la visita al museu de la pagesia.

La Pilona. Maresme

Malgrat de Mar. La Pilona. Foto: gloriacondal

Malgrat de Mar està enganxada a Sta. Susanna. Sabem que hem canviat de poble perquè des de la platja observem una petita roca anomenada La Pilona, una plataforma artificial que servia, a principis del s. XX, per embarcar el ferro de les mines de can Palomeres, que el transportava des de la muntanya amb un sistema de vagonetes per unes torres metàl·liques. Al poble, destaquem l’edicifi modernista de l’Ajuntament, i la plaça de les Peixeteries Velles.

Malgrat de Mar

Malgrat de Mar. Passeig marítim. Grafit

Malgrat de Mar. Train station & Hotel

Malgrat de Mar. Hotel i estació. Foto: gloriacondal

Malgrat és l’última població del Maresme i té 4,5 km de platges, començant per la de l’Astillero, que va del límit amb Santa Susanna fins a la riera de Sant Genís de Palafolls, on trobem la majoria dels establiments turístics. Potser l’hotel més emblemàtic és el Sorra d’Or, tocant a l’estació de trens. La segona és la platja del Centre, que arriba fins a l’inici del camí de la Pomereda, d’uns 900 m. Ja som fora del nucli urbà i a partir d’aquí comença la platja de la Conca, extensa, però sense sender per caminar. Cal fer-ho per la mateixa carretera que arriba a Mas Bages, amb alguns edificis industrials en una banda, i zones protegides a la platja: la tortuga babaua (caretta caretta), per exemple, que es té constància que ha post ous en platges d’aquí, o el corriol menut (charadrius dubius) que no fa nius sinó que pon els ous a la sorra.

Malgrat de Mar. Punta Tordera

Rètols indicadors Punta de la Tordera

Després de caminar 1,5 km s’arriba a la punta de la Tordera, una zona amb molts càmpings. Tot i que un rètol indiqui el delta cap a la platja a 400 m, és pura il·lusió. No hi ha pas i et trobes dins un càmping, sense sortida.

Punta de la Tordera

Punta de la Tordera. Malgrat de Mar

El riu Tordera marca la separació amb el terme de Blanes, on comença la Costa Brava.

10,1 km anada

Etapa anterior: d’Arenys de Mar a Calella 


A peu per la costa del Maresme. D’Arenys de Mar a Calella

$
0
0

Arenys de Mar – Canet de Mar – Sant Pol de Mar – Calella de Mar

Iniciem la caminada al nord del port d’Arenys (Maresme), tocant al restaurant Portinyol i per un bon camí arribem fàcilment a Canet de Mar, un poble tranquil amb poc turisme que ofereix bona platja i una arquitectura modernista molt interessant.

Ateneu Canet de Mar. Foto: gloriacondal Estació Canet de Mar. Foto: gloriacondal

Al final del poble, podem fer dues coses: o continuem vorejant la mar, amb la limitació que trobem unes roques tocant a mar que hem de salvar, o passar per dins d’un túnel del tren. Si això no ens ve de gust, a l’alçada de la gasolinera Repsol sortint de Canet, banda mar, trobarem un camí paral·lel a la N-II, protegit amb un muret, fins a S. Pol (més fàcil però més contaminant).

Sant Pol de Mar

Sant Pol de Mar. Búnquer. Foto: gloriacondal

Sant Pol de Mar

Sant Pol de Mar. Platja de can Villar. Foto: gloriacondal

SAnt Pol de Mart

Sant Pol de Mar. Foto: gloriacondal

Si hem optat per la primera proposta, poc després d’un càmping hi ha el restaurant les Roques: a partir d’aquí ja és terme de Sant Pol de Mar, la platja de les Roques Blanques, seguida de la platja de la Murtra, que fa 1,2 km, al final de la qual hi ha unes roques amb restes d’un gran búnquer. La platja de can Villar, la següent, arriba fins a la riera i ja som al nucli urbà.

Train tunnel. Sr Pol Mar, Maresme

Sant Pol de Mar. Túnel del tren. Foto: gloriacondal

Podeu fer un cafè en un lloc acollidor i emblemàtic, el Cafè del Centre. Si teniu gana i diners, podeu menjar al restaurant S. Pau, de Carme Ruscalleda i sinó, teniu altres opcions, com el restaurant Xaloc, davant la petita platja de les Escaletes. També val la pena pujar a la petita ermita de Sant Pau, després de fer una aturada al forn Grimal.

Ermita sant pau, sant Pol

Ermita de Sant Pau. Sant Pol de Mar. Foto: gloriacondal

Dues edificacions sobresurten: la torre-campanar de l’església (“S.Pol, quina hora és?” perquè la torre no tenia rellotge), i, al fons, l’ermita de S. Pau. Per anar cap al nord podem fer dues coses: o continuar per la platja, caminant entre la via i els dos xiringuitos de la platja de Morer (La Platjola i restaurant banys Lluís) i seguir un sender vora la via, o pujar a la N-II a l’alçada de l’Hotel Gran Sol i caminar paral·lels a la crta pel mateix tipus de via que hi ha de Canet a S. Pol, amb barana i un muret de protecció.

Aviat arribem a un petit itsme. La petita cala de la Cabra encara pertany a Sant Pol de mar; l’altra ja és Calella. Aquest tram rocós entra mar endins com si fos un espigó, on destaca la roca Grossa, una llengua de sorra que la uneix a terra ferma i forma una platja que desapareix en les èpoques de mar alta o temporals.

Roca Grossa. Calella

Roca Grossa. Calella. Foto: gloriacondal

Hi ha un itinerari anomenat Via Brava que pot començar en aquest punt, anar cap al nucli de Calella paral·lels a la costa i retornar per l’altra banda, pujant al far: és la ruta del Corb Marí, de 3 km; també n’hi ha d’altres. Nosaltres hem travessat la passera sobre la N-II i hem pujat fins a les Torretes, que es veuen des de baix, dues torres mig enrunades dalt d’un turó de 118 m envoltat de pins, que van ser usades per a comunicació òptica durant la segona guerra carlista, o dels Matiners (del 1849 al 1857).

Les Torretes, Calella, Maresme

Les Torretes. Calella. Foto: gloriacondal

De d’allà tenim vistes de Calella fins al delta de la Tordera i Blanes. Baixant, hem trobat dos tècnics de Telefònica que esbufegaven tot buscant una antena; els hem dit que aquelles torres eren de comunicació, però de fa dos segles… i allà els hem deixat.

Retornem a la N-II i continuem. De seguida ens trobem a sota del Far de Calella (1859), tancat, i, per tant, sense vistes.

Feu clic per veure la presentació amb diapositives.

A sota anem resseguint les platges de Calella, la primera, la platja de les Roques. En un moment arribem al revolt i ja som a la platja de Garbí, seguida de la Gran, amb una llargada d’1,4 km fins al final del terme municipal.

Calella de la Costa, Maresme

Platja Garbí. Calella

Al nucli urbà de Calella hi ha edificis renaixentistes, serveis i comerços de tot tipus, un refugi antiaeri al parc Dalmau, i un Museu-Arxiu. A partir d’aquí cap al nord, oblideu-nos de petites cales i platges estretes. Hi ha sorra de sobres i per a tothom. Es pot dinar al Restaurant el Hogar gallego, amb peix excel·lent, a prop de l’estació de tren.

11 km anada

Etapa següent: de Pineda a Malgrat de Mar

Etapa anterior: de Mataró a Arenys de Mar



A peu per la costa del Maresme. De Mataró a Arenys de Mar

$
0
0

Mataró– S. Andreu de Llavaneres – S. Vicenç de Montalt – Caldes d’Estrac – Arenys de Mar

Llavaneres

Sant Andreu Llavaneres, riera. Foto:gloriacondal

Deixem el cotxe als voltants del Club Nàutic de Mataró i anem cap a la platja de S. Simó, al nord. Allà cal pujar cap a la via del tren i seguir un sender estret, molt proper a la via, fins que arribem al terme de S. Andreu de Llavaneres, on hi ha el restaurant Pins Mar. Aquí la mar s’ha menjat quasi tota la sorra però hi ha un petit passeig davant de grans torres i alguns pisos. De Llavaneres destaquem els Rocs de S. Magí, un jaciment neolític i el parc de ca l’Alfaro amb una casa modernista.

Feu clic per veure la presentació amb diapositives.

Passem per davant l’estació de tren de Llavaneres i continuem cap a Port Balís amb serveis, restaurants i bars. Just abans hi ha una petita caleta després del pont de la riera. Un itinerari pensat des dels municipis de Llavaneres, S. Vicenç i Caldes d’Estrac ens proposa la ruta de les tres viles, de 21 km, inclosa una part per Arenys. El punt d’inici és el port de Balís.

Sant Vicenç de Montalt

Sant Vicenç de Montalt. Rètols indicadors

Continuem endavant i trobem la riera del Balís, límit amb el següent municipi, S. Vicenç de Montalt. En un raconet hi ha la guingueta de La Caleta. Anem caminant pel passeig del Marquès de Casa Riera, que fa 1,3 km, tot contemplant, d’una banda, la platja de S. Vicenç, ampla i llarga, i de l’altra, alguns xalets modernistes. Al bell mig del poble trobem l’església de S. Vicenç (s. XVI), d’estil gòtic tardà.

Caldes d'Estrac

Caldes d’Estrac. Passeig dels anglesos. Foto:gloriacondal

Passem d’un terme municipal a un altre sense adonar-nos-en. Així, som a Caldes d’Estrac, més conegut com a Caldetes, per les aigües termals. Aprofitant que hi som, val la pena visitar la Fundació Palau i Fabra on s’exhibeix el fons documental i artístic de Palau i Fabre, que inclou una notable col·lecció d’obres de Picasso. També val la pena si es té ttemps de visitar els Banys Termals Caldes d’Estrac (1818), els únics de titularitat municipal de Catalunya. Continuem vorejant la mar, ara per l’anomenat passeig dels anglesos, davant la platja dels Micos, que havia tingut cases populars mediterrànies, modernistes i noucentistes, construïdes la majoria entre el 1917 i el 1920, però fins el 1925 no se’n va fer la urbanització seguint el model de ciutat-jardí anglès. Durant els anys 70 la majoria es van enderrocar.

Caldes d'Estrac. Currusclas

Caldes d’Estrac. Barca Currusclas. Foto:gloriacondal

Al final trobem una barca, la “Currusclas”, homenatge a la gent de mar que, en aquell lloc amarraven les barques i hi deixaven les xarxes i els ormeigs. A l’altra banda de la plaça de les Barques, l’Hotel Colon, un edifici del 1881 remodelat.

Caldes d'Estrac

Caldes d’Estrac. Plaça barques. Hotel Colon

Continuant fins al restaurant Voramar, ja som al terme municipal d’Arenys de Mar. A la mateixa alçada, però a l’altra banda de la N-II hi ha un restaurant històric, l’Hispània, i al seu costat el balneari Titus.

Arenys de Mar. Inici terme municipal. AL fons, el port. Foto:gloriacondal Arenys de Mar. Restaurant Hispania i Balneari Titus. Foto: gloriacondal

Seguim cap al nord per la platja de Kalima, amb un hotelet del mateix nom. Continuem per la platja de la Musclera on hi ha un ampli aparcament.

Arenys de Mar

Arenys de Mar. Platja Musclera. Cal decidir per on continuem. Foto: gloriacondal

Aquí tenim diferents possibilitats per continuar: o passem per dins del túnel del tren (sempre amb el perill que comporta) o caminem entre unes roques que, depèn de l’onatge i de l’erosió, es poden passar o no. La tercera opció és pujar a la carretera i continuar per un camí protegit per una tanca potent. Deixem com sigui el petit turó, amb el seu búnquer, i veiem, a l’altra banda, la zona comercial, amb els cinemes, gasolinera, hipers… i dalt d’un petit turó ple de xiprers, el cementiri d’Arenys (Sinera) on està enterrat Salvador Espriu. Val la pena pujar-hi, no només per la vista, sinó perquè al cementiri hi ha mausoleus d’escultors importants; tanmateix, Espriu és en un senzill nínxol (núm 887). A la riera del bisbe Pol, la rambla principal, veiem algunes masies i edificis singulars, com el propi Ajuntament. Més amunt, el port d’Arenys ofereix moltes possibilitats de menjar. Nosaltres solem anar als Pescadors-la Llotja, davant de la Llotja de peix on se subhasta cada dia.

Feu clic per veure la presentació amb diapositives.

10 km, anada

Etapa següent: D’Arenys de Mar a Calella


A peu per la costa del Maresme. De Cabrera de Mar a Mataró

$
0
0

Cabrera de Mar – Mataró (amb desviacions al castell de Burriac i Argentona).

Escola de Vela. Cabrera de Mar

Escola de Vela. Cabrera de Mar. Foto: gloriacondal

Deixem el cotxe en una àmplia zona d’aparcament davant l’estació de tren de Cabrera de Mar, que com tot poble de la costa, té el seu club marítim i una Escola de Vela. Anem cap al nord tot creuant rieres i torrents: Vinyals, Molí, Cabrera i al Pas de Costamar, on s’acaba el passeig (aquí hi sol haver pescadors de canya). Prop de la sorra hem vist zones protegides de tres espècies: el tamariu, l’alfalç marí i el jull de platja.

Cabrera de Mar

Cabrera de Mar. Protecció flora platja

Arribats a aquest punt, si us agafa un irresistible desig de deixar la platja i pujar a un turó amb una torre que destaca molt i veure quasi tot el Maresme a vista d’ocell, feu-ho: és el castell de Burriac.

Cabrera de Mar

Cabrera de Mar. Església i castell de Burriac

Nosaltres sortim de la plaça de l’Ajuntament; a prop, les termes i els forns de ca l’Arnau. Pugem pel c/Riera amunt, que quan s’acaba l’asfalt continua com a pista. Al c/Font de Cabrera girem cap a la dreta i anem seguint la pista amunt fins que arribem a un monòlit dels pobles que formaven la baronia. Allà podem pujar mig grimpant per les roques o bé caminar uns metres més i continuar per la pista que puja amunt. Una altra opció és pujar des de Cabrera amb cotxe fins a l’aparcament últim que es troba després d’un revolt pronunciat i abans d’una cadena que no permet continuar per la pista. Amb la primera opció són 5,82 km entre anar i tornar (unes 2 h 30′ amb temps d’admirar el panorama); amb la segona són 2,4 km, en 1 hora i escaig de temps.

Feu clic per veure la presentació amb diapositives.

El turó es troba a 401 m d’alçada. Al s. XV el senyor feudal era Pere Joan Ferrer i dominava gran part del que ara és el Maresme. Diuen que els vassalls el temien. A l’anomenat turó de l’Infern, al costat del turó de Montcabrer, hi havia les forques on penjaven els insubmissos, visibles des de lluny. Al castell hi havia cisternes, magatzems, quadres, capella i la torre de l’homenatge (els murs fan 1,20 m de gruix). Gaudim una bona estona mirant el paisatge, banda mar i banda muntanya, des de Montjuïc al Montseny i Montnegre.

Cabrera de Mar

Maresme des del castell de Burriac

Podem baixar pel mateix camí o, posats a fer, desviar-nos cap a Argentona i un cop allà, fer una petita ruta per les fonts del torrent de Burriac (2,15 km) que ens duu entre pins, alzines i brucs a les fonts del Mig, del Camí, de les Sureres, de l’Esquirolet, de l’Esquirol, del Grup, del Ferro i acaba a la Font picant. Dúiem carmanyola i pensàvem dinar en les taules que hi ha allà, però hem vist el restaurant can Baladia i hem canviat de pensament. Hem menjat molt bé i guardem la carmanyola per sopar al vespre.

Tren línia Maresme, riera Argentona

Riera d’Argentona. Mataró-Cabrera de Mar

Tornant a mar, a partir del final del passeig de Mar de Cabrera, per continuar a Mataró, el camí es complica… perquè no hi ha camí. Tenim dues opcions: o bé passar pel polígon comercial o bé fer-ho per les vies del tren, saltant la tanca per alguna de les moltes obertures que té, però en pasar la riera d’Argentona és perillós perquè l’espai entre la via i el no res és d’un metre o menys.

Mataró. Parc de Mar

Mataró. Parc de Mar

Un cop al parc de Mar de Mataró recuperem un caminet que passa just a la vora de la tanca de les vies i podem continuar sense problemes. Molt a prop tenim el Clos Arqueològic de torre Llauder, una bona excusa per visitar un complex romà molt interessant. Una altra opció és visitar la Nau Gaudí, amb art contemporani (val la pena tant pel contingut com per contenidor!). Les platges de Mataró són les de Ponent, Varador, Callao i Sant Simó (un recorregut de 2,2 km). Al port i al passeig, guinguetes per menjar (nosaltres us recomanem La sal del varador).

Feu clic per veure la presentació amb diapositives.

6 km anada sense comptar les desviacions a Cabrera i Argentona

Etapa següent: De Mataró a Arenys de Mar


A peu per la costa del Maresme. Del Masnou a Vilassar

$
0
0

El Masnou – Premià de Mar – Vilassar de Mar.

El Masnou. Jardí de la Nimfa

El Masnou. Jardí de la Nimfa. Foto: gloriacondal

Sortim dels Jardins de la Nimfa, al Masnou, una zona comercial on hi ha la majoria dels hipermercats coneguts; creuem el pas de vianants soterrani i ja som a la banda de la platja, direcció nord. Poc després, creuem la riera de Teià fins que arribem al límit amb la població següent, Premià. Un monòlit de pedra col·locat el 2006 ens recorda que just allà acaba el meridià verd, un sender de llarg recorregut que ressegueix el meridià de París des de Dunkerque fins a la platja d’Ocata.

meridia verd ocata

El Masnou. Meridià verd. Foto:gloriacondal

Després de la platja de Ponent arribem a la platja de la Descàrrega on hi ha un búnquer decorat amb grafits.

El Masnou. Búnquer platja Descàrrega

El Masnou. Búnquer platja Descàrrega. Foto:gloriacondal

Anem recorrent el sender tot admirant les façanes de Premià de Mar: Platja de l’ós, platja de Bellamar… fins que arribem al Club Nàutic, un edifici que de lluny sembla un far.

club nautic premia

Club Nàutic de Premià de Mar. Foto:gloriacondal

Poc després hi ha un xiringuito anomenat L’ona. Allà s’acaba el sender i cal continuar per la platja de Llevant. A la gran esplanada del davant, els afeccionats al parapent aprofiten per fer-hi pràctiques.

L'Ona. Premià de Mar

L’Ona. Premià de Mar. Foto:gloriacondal

El camí passa pel mig de la sorra, a estones ferm, a estones, senzillament, sorra. Hi ha algunes zones protegides amb tanques, on es regenera la flora. En algunes construccions ruïnoses, els grafitaries han aprofitat per mostrar la seva feina.

grafit platja premia maresme

Platja de Llevant. Vilassar de Mar. Foto:gloriacondal

I així anem fent fins que arribem a la platja de Ponent de Vilassar de mar. A l’altra banda de la carretera veiem l’enorme extensió de plàstics i l’edifici del Mercat de Flor i Planta ornamental de Catalunya. La majoria de roses de Sant Jordi i de ponsèties de Nadal surten d’aquí.

club nautic vilassar mar

Club Nàutic de Vilassar de Mar

A l’arribar a Vilassar trobem una petita cala amb un bell edifici que acull el Club Nàutic de Vilassar. Ja som a la platja de l’Astillero. Admirem les façanes del poble, algunes modernistes, l’Ajuntament i l’edifici d’arcades propietat d’una coneguda caixa d’estalvis.

Feu clic per veure la presentació amb diapositives.

A tocar, la taverna Espinaler, on val la pena aturar-se a degustar un dels seus vermuts, llaunes, i salses per a escopinyes. Una mica més al nord, la Torre d’en Nadal, antiga torre de defensa. Arribem a l’espigó de Llevant.

Uns metres abans hi ha clavada als jardins una àncora del s.XVII utilitzada a l’almadrava de Vilassar.

8 km d’anada

Etapa següent: de Cabrera de Mar a Mataró

 


A peu per la costa del Maresme. De Badalona al Masnou

$
0
0

Badalona – Montgat – El Masnou.

Escultura anis mono badalona

Escultura Anís del Mono. Badalona. Foto:gloriacondal

Encara que Badalona no pertanyi al Maresme, us proposem avançar una mica la nostra ruta i començar al pont del petroli, un element únic recuperat fa uns anys, just al davant de la fàbrica Anís del Mono, que es pot visitar.

Pont del petroli. Badalona

Pont del petroli. Badalona. Foto:gloriacondal

Al fons, sempre presents, la silueta de les Tres Xemeneies, la primera central tèrmica de Catalunya, que entrà en funcionament a S. Adrià del Besòs el 1913 fins el 2012, quan fou enderrocada per l’empresa propietària, Endesa. Ara només resten les xemeneies i hi ha una intensa i llarga lluita per preservar-les.

Les tres xemeneies s adria besos

Les 3 xemeneies. Sant Adrià del Besòs. Foto: gloriacondal

No gaire lluny hi ha el Museu de Badalona on podem conèixer el seu passat romà. Caminem pel passeig marítim, paral·lel a la via del tren fins entrar al terme de Montgat. A l’alçada de l’estació de Montgat passem per la instal·lació de Malamar, on es practiquen esports d’aventura, i després del Xiringuito de la Paquita veiem al davant un petit turó verd; val la pena pujar-hi, per les vistes, incloses les del turó de Montgat, amb les restes del castell i la torre telegràfica.

MOntgat

Montgat (Maresme). Foto:gloriacondal

De nou al camí, cal observar el primer túnel ferroviari d’Espanya en la que va ser la primera línia de ferrocarril, de Barcelona a Mataró, el 1848. A Montgat va caldre construir aquest túnel per salvar el turó, i és conegut com la Foradada, amb un arc triomfal en ambdues boques.

tunel montgat (poblesdecatalunya)

Tunel la Foradada. Montgat. Pobles de Catalunya

Anem caminant per darrera dels banys i xiringuitos, passem l’estació de Montgat Nord des d’on veurem al cap de poc la silueta de la torre de can Regent. Continuem paral·leles a la N-II, antic Camí Ral. Dalt d’un turó, sobre una gran rotonda, l’edifici de Can Frutos, força deteriorat i l’empresa Alcon Cusí. Ja som al Masnou. Poc després del càmping, a l’altra banda del tren, i de la Residència Bell Resguard, arribem al port. Passem a l’altra banda tot salvant les vies i la carretera, on tenim punts d’interès, com el Museu Cusí de Farmàcia, el cementiri o la mina d’aigua, a més d’edificis emblemàtics.

MOntgat

Montgat platges (Maresme). Foto:gloriacondal

El Masnou té una llarga platja (1,2 km) després del port, Ocata, on hi ha l’estació de tren del mateix nom.

8 km anada

Etapa següent: del Masnou a Vilassar


A peu per la costa del Maresme

$
0
0
Maresme, retols indicadors

Rètols indicadors vora mar, al Maresme

Us proposem caminar des de Badalona fins a Malgrat de Mar, vorejant la platja, sense allunyar-nos gaire del mar, una caminada que pot fer tothom adaptant-la a les seves ganes i necessitats: quitxalla, jubilats amb o sense colesterol o diabetis, gent poca costumada a fer grans caminades i ascensions… Ja sabem que hi ha propostes més elaborades i complexes, com el Sender del Mediterrani, anomenat GR 92 (que s’allunya força de la costa al Maresme) i altres dissenyats per la Diputació i ajuntaments, com la Xarxa de Senders del Maresme, els del Parc de la Serralada de Marina i els de Costa de Barcelona Maresme.

Cabrera de Mar

Una part del Maresme, des del castell de Burriac, Cabrera de Mar. Foto: gloriacondal

Nosaltres volem, només, caminar arran de mar, observar el paisatge, asseure’ns a fer un mos, aprofitar que passem per davant d’un lloc interessant per conèixer-lo o, si volem, desviar-nos una mica del mar.

Camí Ral Maresme Rètols indicadors. Maresme

Quan es van construir les carreteres nacionals, com la II, es van fer coincidir amb molts trams d’antics camins rals, com en aquest cas. La línia de rodalies R1 també hi va paral·lela. Nosaltres farem aquest recorregut, a peu. No en podem dir camins de ronda, com a la Costa Brava, perquè el nostre camí combina passeigs marítims, senders vora mar, sorra, pas per poblacions… Tampoc farem tots els pobles del Maresme, sinó només els que tenen mar, amb algunes incursions voluntàries un xic endins.

Caldes d'Estrac

Caldes d’Estrac. Passeig dels Anglesos. Foto: gloriacondal

Avantatges:

  • Cadascú es pot muntar les sortides a mida

  • No cal tenir cotxe

  • Si agafem el cotxe, tenim estacions de tren a mà (per si no es pot més o per tornar a buscar el cotxe)

  • Passem per poblacions on hi ha serveis (supermercats, bars i restaurant, platges i dutxes)

  • Podem aprofitar per visitar espais i llocs interessants: fàbrica Anís Mono, esglésies, museus, castells…

  • Indiquem els km en una direcció. Si torneu pel mateix camí, heu de doblar-los.

Far de Calella

Far de Calella. Camí de S.Pol a Calella paral·lel a la N-II. Foto: gloriacondal

Etapes Començarem al pont del Petroli a Badalona, una mica abans del primer poble del Maresme, Montgat, i acabarem al darrer poble coster d’aquesta comarca, a la punta de la Tordera, a Malgrat de Mar. Total: 52,1 km.

costa BCN-Maresme. Municipis Maresme

Comarca del Maresme. Font: Costa de Barcelona Maresme

Etapes                                                             km


Viewing all 106 articles
Browse latest View live