Puig d’en Galileu. Serra Tramuntana. Mallorca. Foto: gloriacondal

Situat a la Serra de Tramuntana, a Mallorca, des dels 1.181 m ofereix vistes excepcionals al nord-oest de la Tramuntana i ens permet veure antigues carboneres i cases de neu.

Casa de neu d’en Galileu. Serra Tramuntana. Mallorca

Aparquem el cotxe en un petit espais entre alzines a la carretera Ma 10 (entre el km 22 i 23), on hi ha un gran rètol amb el mapa del Camí de Tossals Verds al Refugi de Son Amer, GR 221 (el web Walking Mallorca recull en format Roadbook el traçat complet del GR 221 amb les 9 etapes). Una altra opció era deixar el cotxe al monestir de Lluc i iniciar el camí des de la font Coberta, però hem volgut estalviar els 6 € que costa l’aparcament.

Rotlo de sitja per fer carbó. Serra Tramuntana. Mallorca. Foto: gloriacondal

Comencem caminant per un camí carreter fins que una fita a la dreta indica que hem de deixar el camí ample i passar un portell per entrar a l’alzinar de la finca pública de Son Macip. De seguida comencem a trobar rotllos de sitja i barraques, mostra de la intensa activitat carbonera que hi havia abans. Just en acabar aquest camí veiem, a la dreta, la casa de neu de Son Macip, a 820 m, restaurada, que ja funcionava l’any 1619.

Casa de neu de Son Macip. Serra Tramuntana. Mallorca

A partir d’aquí comença el tram de ses Voltes d’en Galileu, un fort pendent empedrat en ziga-zaga construït el 1692 per Antoni Català, conegut pel motiu de Galileu (d’aquí el nom del puig). A mesura que anem pujant, hi ha menys alzines i veiem una tartera, resultat de les pedres que van caient pel pendent. Ens anem enfilat i comencen a veure el mar, l’impressionant torrent de Pareis i Lluc. Salvem el desnivell de 250 m fins arribar a un pla ple de mates de càrritx i estepes.

Indicador GR 221. Camí al puig d’en Galileu. Foto: gloriacondal

Un indicador ens mostra el lloc on hi ha la casa de neu i el pou d’en Galileu, a 1.090 m. Està restaurada i veiem les bombarderes (finestres) per on es ficava la neu més propera. Durant l’hivern, una pila d’homes treballaven en aquest dur treball, acumulant la neu, que es convertia en gel, i baixant-la a l’estiu, de nit, a ciutats, però de vegades arribava que “tot era aigo”.

Tornem al GR per continuar cap amunt; el sender és estret i anem pujant un collet, amb vistes excepcionals. Arriba un punt que trobem una fita del GR i pocs metres després el camí inicia un descens. Però nosaltres no hem de seguir per aquí sinó per un sender estret a l’esquerra de la fita que ens porta, directe, al puig d’en Galileu. Fa un vent força gelat i malgrat el sol, anem ben abrigades. Mengem unes quantes galetes d’Inca amb formatge, mandarina i fruits secs, i comencem a baixar. En tota la pujada no havíem trobat ningú. Ara, però, trobem primer una parella i més endavant, altra gent. La baixada se’ns fa fàcil i és ràpida. En 1 hora i mitja som a baix.

 Desnivell 565 m – 9 km – 4,30 h

Durant la guerra civil i la postguerra, Mallorca patí, com tants altres llocs, una forta repressió. Al voltant de Pollença hem visitat diverses zones de memòria històrica: el Port de Pollença, la carretera a la talaia d’Albercuix, la carretera per la costa a Alcúdia i Coves Blanques a la Cala de Sant Vicenç.

Port de Pollença. Foto: gloriacondal

El franquisme, veient l’evolució de la II Guerra Mundial pensa en una possible invasió del territori espanyol per part d’algun dels bàndols enfrontats i intensifica els preparatius per a la defensa, tant en els Pirineus com en altres espais estratègics. Un d’aquests, és Mallorca. La majoria dels camps de presoners albergaven presos polítics que van obligar a treballar en la construcció de carreteres. Al Port de Pollença hi havia el camp de treball del Moll, situat vora mar (on després hi va haver la licoreria Mir). Es va obrir el març de 1937 amb una remesa de presos que venien de Campos per treballar a la construcció de la carretera del Port de Pollença a Alcúdia i es va tancar el 1939.

Vistes des de la talaia d’Albercuix. Foto: gloriacondal

A la finca d’Albercuix, prop de Formentor, situada a una vall molt a prop de la talaia, es va obrir un altre camp per fer les obres de la carretera que va de la Creueta (el punt on hi ha el mirador) a la talaia d’Albercuix, com també les obres de la carretera que unia el Port de Pollença amb Alcúdia (1937-1941). També hi va haver camps de treball a Cap Gros (Alcúdia).

Talai d’Albercuix. Foto: gloriacondal

Pugem per la carretera de revolts fins a la talaia d’Albercuix, a 390 m, en un dia clar, pensant en la dificultat d’una obra com aquella i comptat amb els pocs mitjans de què disposaven. La torre, de finals del XVI, formava part del sistema de defensa de Mallorca, quan amb senyals de fum o de foc, passaven les novetats de talaia a talaia fins arribar a la torre de l’Àngel de Ciutat, des d’on s’organitzava la defensa. Ara en resta un edifici en ruïnes, decorat amb nombrosos grafits. Contemplant el paisatge, ens fem càrrec del valor geoestratègic.

Badia Pollença-Alcúdia

Des del Port de Pollença a Alcúdia hi ha una carretera que voreja el mar, que també van construir presos polítics. De la importància que el franquisme donava a la defensa en dóna fe aquest informe: “La bahía de Alcudia, aparte de ser uno de los parajes más vulnerables de la isla de Mallorca, tiene hoy una importancia capital pues en ella y a pocos centenares de metros del mar, está el aeródromo de Alcudia, el polígono de tiro de la Marina de Guerra… En caso de guerra, segurament sería en punto de enlace obligado con la isla de Menorca…”. Per això, entre els anys 1940 i 50 decideixen fer nius metralladors, sovint de planta rectangular d’una espitllera per a 1 o 2 metralladores a la cala S Vicenç-Cala Figuera, a la badia de Pollença i Alcúdia, camuflats com a casetes de pescadors o embarcadors (Pla d’actuació en nius de metralladora i torres d’enfilació a l’illa de Mallorca, Jaume Prats -2011). El rol geoestratègic de nou és clar.

Pollença-Alcúdia. Nius metralladores. Foto: gloriacondal

La carretera del Port de Pollença a Alcúdia fa 8 km i es pot recórrer a peu o amb bici per un carril. A mesura que avancem, trobem una reserva natural, S’Albufereta, on viuen quasi 200 espècies vegetals. De tant en tant, sobre la sorra de la platja, algunes d’aquestes construccions defensives, força deteriorades.

Un altre espai de la memòria és a la Cala de Sant Vicenç. Uns 50 m abans d’arribar a cala Barques, hi ha un sender que ens duu a Coves Blanques, un conjunt de coves artificials fetes per presoners republicans. L’objectiu era construir un camí d’accés i una sèrie d’emplaçaments per a bateries de costa, amb polvorins excavats dins la roca, però les peces d’artilleria mai es van arribar a col·locar. Caminem primer per una pineda fins que arribem a un portell amb una placa; està tancat amb candau i cal passar a l’altre costat esmuyint-se per un dels dos costats. Llavors iniciem el camí per un traçat i uns marges molt ben fets. Passem alguns ponts i abeuradors i en arribar al final trobem una profunda excavació on s’havia de col·locar una unitat d’artilleria. Al fons, la cala Sant Vicenç, els penya-segats de la serra de Cavall Bernat i l’illot del Colomer. Arribem a l’entrada de la cova i passem dins. Foscor, però ens anem endinsant. Girem a la dreta, més fosc, però s’endevina camí. Uns metres més endavant, entra llum natural per un pou que dóna dalt la muntanya. A la dreta, el camí continua, però nosaltres no. Coves blanques perquè les parets de la roca són blanques. En aquest camp hi van arribar a treballar 179 presoners de diferents fronts peninsulars.

Finalment, a Palma, vam visitar la Biblioteca Can Sales, a la plaça de la Porta de Sta. Caterina, on hi hagué una presó franquista. Matilde Landa, una presa política de qui vam tenir notícies per una obra de teatre, Només són dones, hi va passar els darrers anys de la seva vida fins que no va poder resistir la repressió i es va matar el 26-9-1942. No volia que la bategessin però ho van fer quan agonitzava. Al c/Can Sales, a la banda del darrera de l’edifici, hi ha una placa que la recorda. Matilde està enterrada en el cementiri de Palma.

Agraïments: A l’amic Joan A. Cifre i a l’historiador Pere Salas Vives, tots dos de Pollença

Fonts:

Llocs d’interès de Pollença

La guerra civil a Pollença

Associacio Memoria de Mallorca

Ruta de la memòria antifranquista a Palma

Sitges. Església. Foto: gloriacondal

Sempre val la pena passejar per Sitges. Hi havíem arribat el dia abans, i, per tant, ens vam llevar quan encara molts dormíem. Després d’esmorzar bé al cafè Roy, comencem la caminada.

Anem pel passeig marítim, perquè ens agrada recórre’l i girar el cap de tant en tant per veure la silueta dels edificis, l’església, els museus… fins que arribem al final on topem amb la riera de Ribes. Hi ha aigua però gairebé mai no arriba al mar, i, per tant, la podem creuar (hi ha una petita escala de pedres molt amagada per baixar-hi). Avui hi ha força ànecs de coll verd nedant per l’aigua, envoltats del canyissar. Si no la poguéssim creuar hauríem de donar la volta al camp de golf. Aviat trobem les indicacions del GR 92 (senyals blancs i vermells) i anem tirant fins a l’edifici de la discoteca Atlàntida, amb una gran esplanada per aparcar-hi quan funcionava.

Sitges. GR 92 cap a Vilanova. Foto: gloriacondal

Trobem un petit sortint, la Punta de les Coves i a continuació veiem sota nostre la cala de l’Home Mort, que forma una badia molt oberta. De fet, són dues platges (la cala de l’Home Mort i la platja de Roses) dividides per un penya-segat vertical.

Cala de l’Home Mort. GR 92 SItges-Vilanova. Foto: gloriacondal

Continuem el camí, amb la presència constant de trens, que no suposen cap perill. Arribem a la cala de la Desenrocada, limitada per la punta del mateix nom, i continuem el camí fins que ens desviem un moment per arribar a la punta Grossa i veure el panorama. Baixem de nou al camí, una mica deteriorat en aquest tram i continuem fins a la Punta Llarga, amb vistes del far de Vilanova.

Vilanova i la Geltrú. Niu metralladora. Foto: gloriacondal

Just abans d’arribar a la platja de Sant Cristòfol, veiem el niu de metralladora de la Punta Mabrera construït durant la guerra del 1936-39 per defensar la costa d’una invasió franquista. És de formigó armat i planxes ferro; per camuflar-lo van enganxar roques al sostre. N’hi havia un idèntic davant del far de Sant Cristòfol. Al far ara hi feien obres i no hi hem pogut entrar. Caminem per la platja i després anem cap al passeig Marítim de Vilanova i l’anem recorrent fins a la Torre Blava de Ribes Roges, amb una exposició de Guinovart. Anem a mirar la petita estació i tren que hi ha al parc del davant, seiem una bona estona a la sorra, entomant sol i vent, i anem a dinar al restaurant La Llotja (amb peix fresc que pots triar i te’l couen al moment). D’allà, amb calma, hem anat cap a l’estació de tren per la rambla de la Pau, per retornar a casa. Quan els trens van bé, van bé (de la mateixa manera que és un plat, és un plat).

Distància: 9 km/ Desnivell: 100 m

A Sitges es pot anar a visitar els museus Maricel i Cau Ferrat. A Vilanova i la Geltrú hi ha el Museu del Ferrocarril, tocant a l’estació, el Centre d’art contemporani La Sala i altres museus i possibilitats

Torre de les Bruixes. Montsoriu. Foto: gloriacondal

Coneixem la silueta de la muntanya perquè l’hem vista desenes de vegades tot passant per l’autopista o anant a Arbúcies o a Breda. El castell de Montsoriu està situat entre Arbúcies i S. Feliu de Buixalleu, a la Selva i just el dia que nosaltres havíem reservat entrades per la visita guiada, els meteoròlegs anuncien nevades a cotes baixes. Desistim, però una setmana després hi anem, amb un vent fred, però unes vistes magnífiques que ens permeten veure, a 360º, des de Collserola a Hostalric, Blanes, cap de Creus i massís de les Alberes. I del Montseny, les Agudes i el turó de l’Home (1705 m) i Puig Sesolles (1668 m). Només estem a 632 m i aquí queda demostrat que no necessàriament el més alt, hi veu més.

Visita al castell de Montsoriu. Foto: gloriacondal

Hi arribem després de travessar Breda per la GI-552 direcció Fogueres de Montsoriu fins al coll de Castellar. Allà deixem el cotxe en una gran esplanada i travessem la carretera. Hi ha la possibilitat d’anar per la pista (uns 45′ amb calma) o pujar per un sender de més pendent (uns 20′). Quan ets dalt, et trobes de sobte amb el mur del castell. Ens guia un dels arqueòlegs que hi treballa, en Jordi Tura, un privilegi.

Castell Montsoriu. Foto: gloriacondal

De la visita, destaquem les habitacions dels comtes, amb una gran llar de foc, i la cisterna d’aigua, amb una capacitat de 268.000 litres i unes mides de 11,75 x 4,55 x 5. Ens expliquen que les parets i muralles es recobrien de calç, per evitar humitats i per dificultar els assalts des de fora (per cert, no se’ls tirava oli, perquè era molt car; se’ls llençava calç viva, perquè era més barata i feia més mal). També és interessant la construcció d’escales en ziga-zaga, per afavorir la defensa. I hem après que quan es descobreix la pòlvora, els castells dalt dels turons deixen de tenir futur; i llavors es construeixen ciutadelles, a peu pla.

Torre castell Montsoriu

Les primeres restes del turó són ibèriques, però l’època daurada va ser amb la família Cabrera, que durant el s XI havia anat adquirint poder a Catalunya fins que Guerau III Ponç (1145-1180) canvià el títol de vescomte de Girona pel de vescomte de Cabrera. Entre finals del s XII i principis del XIII fan una important remodelació del castell i comencen la construcció del segon recinte, on es fa un gran pati central i una capella romànica. D’aquella època queda, ara fora muralles, la Torre de les Bruixes, que la deixen dempeus, per qüestions defensives. Durant el s XIV el castell-palau gòtic és també la residència dels Cabrera. D’aquella època és la capella gòtica. El vescomte de Cabrera era Bernat II (1298-1364), privat del rei Pere III el Cerimoniós i tutor del seu fill Joan. Participia en guerres, però s’isola un temps al monestir de S. Salvador de Breda i quan retorna a la política, la reina l’acusa de traició, li fan un judici i el 1364 és decapitat. Per això el seu fill, Bernat III, es revolta contra el rei, fins que el 1370, el seu fill Bernard IV fa les paus  i el 1381 recupera quasi totes les possessions familiars. L’any 1427 mor a Sicília, on havia passat llargues temporades i així es tanca l’època més gloriosa del vescomtat de Cabrera.

Retornem a S. Celoni per la pista (més llarg però més planer) i dinem a casa d’una de les amigues caminaires; el seu sogre havia preparat les brases i ens ho vam trobar a punt de posar-hi el xai. Després de dinar, llarga sobretaula amb tots els temes que ens fan felices i/o ens preocupen. I de la germanor sorgeix l’escalfor, a més de la que ens donava la llar de foc.

Castell de Palafolls. Foto: gloriacondal

A 188 m sobre el nivell del mar, el castell de Palafolls permetia controlar el trànsit per la vall de la Tordera de la gent que venia de Girona i anava a Barcelona per la via Augusta. Durant dos segles va pertànyer als poderosos vescomptes de Cabrera, propietaris del castell de Montsoriu.

Blanes. Palau vescomtes Cabrera. Foto: gloriacondal

Les restes del castell corresponen a construccions que daten del s X al XIV. El s. XIII s’edificà tota la muralla exterior i durant el segle XIV la poderosa família dels Cabrera el comprà. Quan el castell de Montsoriu deixa de ser residència habitual de la família, passen a residir al palau de Blanes del qual ara només en resta la façana, adossada a l’església parroquial. Però a Blanes també queda una altra emprenta dels Cabrera, la Font Gòtica. Com que la comtessa i dona de Bernat V hi va fer llargues estades, la vil·la es beneficià de la seva visió de progrés. Es van reforçar les muralles i el 1438 va fer construir la font per solucionar els problemes d’insalubritat. Entre els diversos relleus hi ha el seu escut i també un teler, ja que sembla que en la construcció també hi va participar el gremi tèxtil local. El 1623 el palau va ser venut per providència judicial.

Blanes. Font gòtica. Foto: gloriacondal

La planta del castell de Palafolls és allargada i es divideix en dos recintes. El més alt està format per un cos massís, fortificat, al qual s’accedeix per una porta de mig punt, restaurada. A mà esquerra observem uns arcs que devien sostenir un gran saló gòtic. Al costat hi ha la cisterna, coberta amb volta de canó, on encara es perceben les marques de l’encanyissat. Una mica més amunt hi ha la capella, molt restaurada.

Castell Palafolls des del restaurant Mas Carbó. Foto: gloriacondal

Més amunt hi ha la part més antiga, un espai rectangular que conserva bona part dels murs i restes d’una torre quadrada al seu interior. El recinte jussà, d’època gòtica, forma una gran plaça d’armes, a l’extrem de la qual hi ha les restes de la torre de l’homenatge (es pot pujar a dalt amb una escala metàl·lica adossada a la paret), amb una vista impressionant: la vall de la Tordera, Palafolls, Blanes, el Montnegre, el Montseny, les Gavarres, el nord-oest dels Pirineus… (informació elaborada a partir de Castells de Catalunya).

Indicadors Castell Palafolls PR C 146

S’hi pot pujar des de Palafolls pel sender PR C-146 de Calella a Tordera, amb un desnivell de 150 m durant 1,5 km, sortint del camp de futbol i passant per la casa rural Masia Can Oller, per un alzinar que hi ha fins dalt de l’esplanada on poden arribar els cotxes.

Allà hi ha l’entrada al castell. Si no es vol o no es pot caminar, es pot arribar als peus del castell amb cotxe, seguint les indicacions de Castell de Palafolls des de la N-II. Dins la urbanització Mas Carbó, hi ha el restaurant del mateix nom, recomanadíssim. El menú del dia és divers, de qualitat, complet i a un preu assequible (13€ el març 2016). Per pair, es pot arribar a peu al castell, pujant per la carretera asfaltada (uns 10′).

Sender PR C 146 al castell de Palafolls

Proposta de 4 rutes pel nord de l’illa a partir del web www.chioswalking.gr

Al nord de Xios hi ha la serralada més alta de l’illa, el Pelineu, amb el punt més alt, de 1.297 m. A l’oest, trobem un altre massís, l’Amani amb 809 m. Al voltant de cadascun, torrents i gorges, poblets, rius i castells. D’est a oest, les rutes són:

Castell Gria. Kardamila. Chios. Foto: gloriacondal

1. Castell de Grià i vall de Kulala

A l’est de l’illa, en direcció Kardámila i a 1,5 km trencant en direcció Pitiós, hi ha un camí que puja al castell de Grià, voreja la vall de Kulala, i puja fins a 449 m, amb vistes esplèndides a Kardámila-Marmaro, Lagkada, Inusses… El sender està senyalitzat, primer és de pedres, i al cap d’uns 300 m puja cap amunt. A mesura que pugem veiem la petita vall de Kulala, ara plena de ginesta. Arribem a un mirador i d’aquí als murs del castell, un moment. Hem fet 1,360 km. Tres cabres jeuen a l’ombra dels vells murs. Del castell queden el mur i dues torres medievals genoveses (la de l’est és semicirculat i la de l’est, circular). El nom de “grià” ve del mot “vella” en grec, una dona que es va refugiar aquí fugint dels pirates.

Vall Kulala. Xios. Foto: gloriacondal

Baixant, anem a la vall, amb oliveres, ametllers, espart i orquídees salvatges. Arribem a una granja de pedra abandonada del període genovès (1346-1566). Pel camí veiem alguns búnkers fets pel Cos de voluntaris de Kardámila durant la guerra de 1912. Aquí també es pot fer una via ferrata. En total hem fet uns 3 km.

2. Gorja de Kampiá

Gorja Kampia. Xios. Foto: gloriacondal

A l’entrada del poble, a la dreta en una pista que baixa veiem un rètol de fusta amb les indicacions de la ruta. Es tracta, senzillament, de baixar per la gorja fins al mar i tornar. El sender va baixant, força en picat, i de seguida sentim remor d’aigua. Hi ha molta vegetació. Aviat veiem a la dreta la gran roca on hi ha les runes del castell d’Oria i l’ermita d’Agia Paraskeví. Del castell medieval no en queda res, i l’església bizantina, construïda a dins, es veu de lluny. Caminem paralel·les a la gorja, a estones amb el riu a la dreta, a estones a l’esquerra; per això cal creuar diferents ponts. Oliveres, fruiters (tarongers, llimoners, pruners, ametllers), alzines, pins, xiprers… i moltes aus. Trobem uns gorgs d’aigua clara i a partir d’aquí veiem un canal de distribució d’aigua.

Gorja Kampia. Pont. Xios. Foto: gloriacondal

Uns 500 m més endavant comencem a veure els primers signes de vida: una casa abandonada, una altra en bon estat però tancada, cultius… una camí pla que es troba amb una pista, i a l’esquerra, molt a prop del mar, les ermites de Xristos i la d’Agios Iorgos. La platja, de pedrots grans. L’onatge, grandet. La tornada la fem ràpida (el camí transcorre a l’ombra). Hem fet 6,7 km amb un desnivell de 313 m.

3. Ruta circular Volissós- Vall de Malagkiotis- Volissós

Vall Malagkiotis. Xios. Foto: gloriacondal

Aquesta ruta ens dóna a conèixer la vall que envolta Volissós. Aparquem el cotxe a l’aparcament del centre del poble; en uns arbres pocs metres abans hi ha el senyal de fusta explicatiu. Anem carretera avall i al cap de poca estona trenquem per una pista a la dreta, seguint la fletxa. El camí baixa i anem fins l’esglesieta d’Agion Apostolon, i pocs metres després, Metamorfosis Sotiros, envoltada d’herbots i branques, amb prou feines podem acostar-nos a les parets. Del camí principal seguim fins que anem a parar a una carretera, que travessem, i uns 50 m endavant tornem a prendre un camí que és la llera del riu, envoltades de camps i oliveres. En un trencant, seguim la fletxa cap a l’àrea de Vasilika i arribem a una esplanada on hi ha l’església d’Agios Georgios Vasilikon, amb una façana amb columnes de pedra, arcs i una cúpula octogonal de pedra vermella i blanca. Al costat hi ha les ruïnes del castell (“kubba”) construït amb pedra de Thymiana. A 1,8 km d’aquí trobem els primers molins; el millor, el segon, a uns 50 m del camí. Hi ha la caseta, amb la roda a dins i per fora veiem la canalització que duia l’aigua  i restes de la cisterna (tota la zona té un canal, més o menys paral·lel al riu).

Esglesia S. Iorgos Vasilikon. Xios. Foto: gloriacondal

Caminem molt a prop del riu del mateix nom, a la nostra dreta, per on en alguns indrets hi passa una mica d’aigua, amb vistes de la vall i el Pelineo amunt. Quan arribem a una àrea de picnic que queda molt amagada per la vegetació, pugem pel corriol estret, deixant a la dreta les restes del tercer molí i amunt amunt fins arribar a una pìsta que indica «Volissós». Després d’1,6 km trobem la carretera asfaltada d’allà arribem a Volissós. Hem fet 8 km amb un desnivell de 130 m.

4. Agio Gala – Agios Giannis – Agia Gala

Agio Gala, Xios. Foto: gloriacondal

Al nord-oest de l’illa, ruta d’anada i tornada pel mateix camí. D’Agio Gala a Agios Giannis hi ha 2,54 km, amb un desnivell positiu de 160 m. Deixem el cotxe a l’aparcament de les coves d’Agio Gala i pugem a l’esglesieta d’Agios Thalaleos, la més antiga de totes; era el primer nom que va tenir el poble, situat a 540 m i abandonat en bona part, amb algunes cases habitades. Arribem a la carretera de dalt, on hi ha un rètol d’indicació de la ruta. A l’altra banda de la carretera, l’església d’Agios Bárbara, un sender empedrat va cap amunt. Alguns arbres i mates, oliveres, restes d’alguns cultius i algunes eres. Arribem a un mirador des d’on es veu el poble i les capelles, l’Egeu i l’illa de Psarà. Més a prop, tocant a la carretera a l’altra banda del torrent, una formació rocosa anomenada precipici de Buda. Continuem fins que veiem clarament les restes de l’antic poble que es va abandonar el 1960, i la silueta blanca de la petita capella d’Agios Giannis. Aviat, després d’una lleugera baixada, hi som.

Agios Giannis. Xios. Foto: gloriacondal

Retornem a Agio Gala. Hem fet 5 km. Llavors visitem la cova, una de les més importants de Grècia des del punt de vista arqueològic, ja que s’hi han trobat restes del Neolític, d’uns 6.000 anys ane. No us perdeu la 2a cova, on s’entra per l’església de Panagia Agiogalussaina, amb frescos i un retaule de fusta del 1721, que ens ha deixat bocabadades. Aquí dins hi ha una altra cova, d‘on goteja aigua a partir d’unes prominències que pengen del sostre, i com que l’aigua és calcificada i per tant, blanquinosa, es diu que les roques eren els pits de la Mare de Déu i l’aigua la llet que raja. Per això el nom d’Agio Gala (llet).

Matinal tranquil·la per tres dels molts gorgs que hi ha

Planes d’Hostoles. Foto: gloriacondal

El poble de Les Planes d’Hostoles concentra la major part de gorgs del riu Brugent. Situat a la riba dreta del riu, dins del Parc Natural de la Garrotxa destaca un turó, a 599 m d’alçada, el castell d’Hostoles (s. IX-X), que formava part del sistema de defensa de ponent del comtat de Besalú.

Castell de Les Planes d’Hostoles. Foto: gloriacondal

En tota la zona, el recorregut del riu forma una sèrie de saltants d’aigua i gorgs, una força hidràulica que ja s’aprofitava al s. XIII. S’hi van fer molins i els salts d’aigua foren aprofitats per la indústria. El 1886 es va fundar Filatures Dusol al salt de Sta. Margarida: també s’extreia basalt per fer llambordes per carrers i obres de gran envergadura, i hi havia petites fàbriques com la Farga i indústries papereres.

Planes d’Hostoles. Pont gorg Can Poeti. Foto: gloriacondal

Gorg de Can Poeti. Sortim del Punt d’Informació i uns metres més avall de la Via Verda, per on passava l’antic carrilet, després del pont sobre el riu Brugent (d’estil neoclàssic industrial, construït arran del creixement industrial), tirem sender avall per l’esquerra, tal com marca el rètol.

Planes d’Hostoles. Gorg Can Poeti. Foto: gloriacondal

Sota una vegetació potent trobem el gorg, on destaca la gruixuda colada de lava basàltica provinent del volcà Traiter, al nord del poble, que, en refredar-se, es convertí en columnes basàltiques de forma prismàtica. No hi trobem ningú, però les aigües són brutes.

Planes d’Hostoles. Gorg Can Poeti. Basalt. Foto: gloriacondal

D’aquí continuem per la Via Verda cap al Gorg del Molí dels Murris.

Gorg del molí dels Murris. Caminem per la Via Verda fins que trobem una pista asfaltada que seguim cap a la dreta (marca groga), amb força moviment perquè ens hi trobem tots: vianants, ciclistes i vehicles. Ens encaminem cap a la riera de Cogolls, que discorre per la vall del mateix nom, fa 8 km i vessa les aigües al riu Brugent. De l’aparcament surt una pista cap avall i en pocs minuts creuem el riu per un pont i continuem cinc minuts més. Ja veiem el gorg i baixem escales avall. Fa un dia esplèndid i és ple de famílies i canalla, banyant-se. (Si hi aneu en cotxe per la C-63 arribareu a les Planes d’Hostoles i a l’entrada on hi ha el cementiri, pocs metres després trobareu un desviament a l’esquerra que diu “Cogolls 4”).

D’aquí continuem cap al Gorg de la Plana.

Gorg de la Plana. Arribem a la C-63, pugem fins al cementiri i creuem per fer el camí. Travessem la carretera, anem cap a unes cases mig abandonades, passem pel mig i pel costat d’uns horts i comença la vegetació de ribera. Arribem al primer gorg, amb una cascada d’on s’està tirant gent; després continuem el camí amunt pel mig del bosc i arribem a un altre gorg, a pocs minuts, amb un salt d’aigua molt maco. És el que ens ha agradat més. També hi havia gent, però força menys.

D’aquí tornem al Punt d’Informació. Continua tancant, sort que el xicot de la caseta del parapent (Volfactory) ens ha resolt els dubtes quan hi hem anat. Gràcies!

Hem fet prop de 10 km per un recorregut fàcil.

Hem dinat un menú del dia a Can Morera, a Les Preses, i amb cotxe ens hem acostat a S. Privat de Bas, un petit nucli assentat en un fons muntanyós presidit per un penya-segat que recull les aigües de boscos i cingleres, d’on neix el Salt del Sallent (les aigües continuen avall pel riu Gurn on formen algunes gorges). Entrem per un pòrtic amb volta i ens trobem a la plaça Major, amb l’església del 1017 i un reduït grup de cases; alguna llinda marca l’any 1748; destaca cal Monjo, un casalot on va residir Antoni Badia Margarit (1920-2014), que la donà al poble. A la façana, un gran rellotge de sol amb aquest lema: “Només compto hores serenes”. Al costat, una font.

S Privat de Bas. Foto: gloriacondal

Acabem a Olot, guiades per una amiga, a l’inici de les festes del Tura, amb un gran ambient de carrers decorats i espectacles en molts racons.

Ruta circular amb sortida i arribada al poble del Montseny seguint el GR 5 fins a Fontmartina i girant cap a la Serra del Navall fins a can Jovany i can Cervera per anar retornant al Montseny.

Ruta circular Montseny-Plana Coll – Can Cervera – Montseny.

Arribem al punt de sortida seguint el passeig de la Font (direcció Hostal Montserrat), i deixem els cotxes a prop d’on comença el GR 5, visible perquè hi ha un gran cartell. Havíem previst comprar coca al forn, però està tancat per vacances.

Inici ruta circular Montseny-Pla Coll-Serra Navall-Montseny

Hem de seguir el GR 5 fins a Fontmartina per un corriol entre alzines. Comencem en direcció sud-est cap a la font Ferrussa fins arribar a les Casetes: can Dansa, can Cristòfol, cal Rei. Pel camí veiem una cova, no sabem si té nom; a pocs metres algú ha oblidat un jersei. Una mica més enllà, una figuera que ens dóna fruits. No és el mateix que una coca però ens serviran.

Cova Montseny. Foto: gloriacondal

Continuem cap a can Cruspinell i Plana Boda, on trobem la carretera que va al càmping de Fontmartina. Continuem pel Pla Jua i Plana del Coll, on hi ha l’oficina del Parc del Montseny, tancada i amagada entre ombres. No sembla que tinguin gaires ganes que se’ls vegi. Per la banda de la carretera on som, hi ha taules de picnic i esmorzem allà, on hi ha una font. El que portàvem per dinar ha servir per esmorzar, hem col·lectivitzat el menjar i tothom ha quedat satisfet.

Sender marques rosa Pla Coll-Montseny. Foto: gloriacondal

Continuem endavant, molt poc, on trobem un rètol del GR 5, i a poca distància, una bifurcació: a la dreta aniríem cap al Turó de l’Home (GR 5.2) però nosaltres agafem el camí de l’esquerra, a l’oest, que baixa, direcció el Baiés de la Costa. A partir d’ara, tot és més fàcil.

Montnegre i Maresme desde Montseny. Foto: gloriacondal

Passem pel Corral d’en Rovira, Comils, Cal Reial i arribem a la Serra del Navall (com diu la paraula, “anar avall”). Vistes del pla, el Montnegre i la costa del Maresme sota un cel que no té clar si deixar anar l’aigua o no.

Puig Drau Montseny. Foto: gloriacondal

Arriba un punt que veiem un senyal rosa pintat sobre una roca. Hem de seguir els senyals d’aquest color la resta de l’excursió! Una cabana de pedra, vistes al Veïnat de França: cal Satanàs, amagat, cal Sabata, avall, i l’Escola de Natura la Traüna, gran, amb piscina. Els pins es veuen d’un verd resplendent. El cel, una estona tapat per la boira, una altra destapat. Des d’aquí, alçant la vista amunt, veiem la casa de Can Gorgs, convertida en formatgeria i restaurant, on pensem anar a fer un mos en acabar. Més a l’oest, el puig Drau (1.344 m), a l’extrem del pla de la Calma (el cim més alt del massís després dels tres clàssics: Turó de l’Home, Agudes, Matagalls).

Ruines capella Sta. Anastasia. Montseny. Foto: gloriacondal

Baixem cap al Sot Gran i continuem fins a Vila-Seca, on hi ha can Jovany, tocant al Castellot (castells de Miravalls). Ens trobem al càmping de Can Cervera, per la part del darrera, hi entrem i l’anem creuant. No hi ha gaires campistes i l’anem travessant fins arribar a una esplanada coronada per un petit turó amb un monòlit en record d’Aribau, que escriví una lloa del Montseny. A pocs metres, les ruïnes de la capella de Santa Anastàsia (s. XII). Seguim el camí cap a la casa pairal i l’edifici de casa rural, xerrem amb la mestressa una estona i admirem la genial vista que tenen cada dia. Després de la recepció-bar, sortim del càmping cap a l’est en direcció al Pla de les Buixes (ull, perquè hi ha un petit indicador que diu: Montseny, 15′, però cal seguir per la pista). No és que no s’hi arribi, és que el nostre guia considera millor passar per un altre lloc, és a dir, arribar a la masia del Forn i baixar per una pista asfaltada fins arribar al poble de nou.

Font Nàiades. Montseny. Foto: gloriacondal

Pugem amb cotxe cap a la formatgeria del Montseny can Gorgs, amb vistes magnífiques, però ho tenen ple i llavors anem avall, a la font de les Nàiades, a l’entrada del càmping l’Illa, i allà, damunt la gespa, mengem el que ens queda. Després tornem al poble del Montseny i fem un cafè amb gelats i pastissos. No hem tingut coca quan hem començat l’excursió ni formatge quan hem acabat. Un altre dia serà, i esperem que ben aviat.

Montseny des de Can Cervera. Foto: gloriacondal

Ruta circular. Distància: 12,23 km. Desnivell: 600 m. Temps: 4/5 hores

Agraïment especial al Jaume, del Centre Excursionista S. Celoni, que ens ha fet de guia i ha elaborat el mapa, i a l’Àngels, l’organitzadora de tot plegat.

A cap altre lloc del planeta hi ha glaciars a aquesta latitud (45º) tan a prop de l’oceà (oest de l’illa Sud de Nova Zelanda). Plou molt, la neu cau a grans zones d’acumulació, esdevé gel a 20 m de profunditat i després baixa per les escarpades valls. Els glaciars són Franz Josef i Fox. A la regió de Fiordland, el fiord que visitem és el Milford. Una mica més avall hi ha l’altre, Doubtful Sound. Recordem, però, que també hi ha fiords al nord de l’illa, però són diferents.

Vall glaciar Franz Josef. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Glaciar Franz Josef. Plou, però ens equipem bé i plantem cara al mal temps, habitual aquí. Són les 8 del matí. La primera ruta és per la Vall del Glaciar. Sensacions de solitud, de plenitud, de joia, de respecte. El glaciar es va movent i la situació pot canviar en poca estona. Pedres envoltades de roig, roques modelades per l’aigua i el gel. Fins que arriba un punt que no es pot avançar més, per precaució. Segons la llegenda maorí, una noia va perdre l’amant quan va caure d’un pic i el torrent de llàgrimes es va congelar formant el glaciar. El veiem envoltat de boira, però no el catem.

Roques vall Franz Josef. Nova Zelanda. Foro: gloriacondal

Després em el sender Douglas Walk pel mig d’un bosc; passem per Peter’s Pool, un llac format fa 200 anys i després arribem al pont penjat de Douglas. D’allà es pot anar cap al Robert’s Point (12,3 km), però nosaltres acabem de donar la volta i enllacem amb la següent ruta, Lake Wombat Track passant de nou per un bosc humit i silenciós (falgueres, líquens, pi blanc, arbres rata enormes…). Tornant, enganxem el Te Ara a Waiau, el sender general i retornem al pàrquing. En total hem fet 14,7 km, amb desnivells.

Douglas Bridge. Franz Josef. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

A prop del poble Franz Josef hi ha una reserva ecològica única, Okarito Lagoon, on es connecten llacs, llacunes, rius i aiguamolls, dins del Poutini NP. Hi ha un tipus especial de kiwi, el rowi, garses blanques i moltes altres aus.

Vall glaciar Fox. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Glaciar Fox. 23 km al sud hi ha aquest altre glaciar (cal passar un coll de muntanya). Fem el camí de la vall passant una i altra vegada els diferents rierols que baixen entre pedres (només un cop hi ha un pontet). De nou, sentiment de plenitud. L’últim tran, un tram costerut amb perill de despreniments. Diu que no t’aturis, però necessites agafar alè… A dalt de tot veiem el gel i més avall unes formacions molt xules. des d’un altre pàrquing hi ha un altre punt des d’on es veu la llengua del glaciar força bé, pel mig del bosc. Uns km abans fem l’excursió Moraine walk, passant per superfícies abans cobertes pel glaciar (marcats els punts on arribava el 1600, el 1750… És la mateixa flora tal com va quedar quan el gel s’enretirà.

Glaciar Fox. Detall. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Des del poble de Fox anem al llac Matheson i fem la volta completa: si fa bon dia es veuen reflectits a l’aigua els cims dels Alps del Sud, però avui està una mica tapat i hi ha brisa. Un altre cop serà. O no.

Fiord de Mildford. Per arribar a temps al Centre de Visitants on embarcarem (9 matí), sortim de Te Anau a les 6 del matí. Ja és clar i tothom ens ha recomanat anar amb molt de temps. La Milford Highway (H 94), està tranquil·la, amb poc trànsit, i anem vorejant amb calma el llac Te Anau envoltades de mates gegants de ginesta a dreta i esquerra i cap amunt de la muntanya. A 28 km hi ha Te Anau Downs, on comença Milford Track; uns 3 km després de Deer Flet creuem el paral·lel (latitud 45º). A 83 km passem per The Divide, el punt més baix dels Aps (531 m) que marca l’inici d’alguns camins. A partir d’aquí, la carretera és més dolenta i gira a l’esquerra. Arribem al túnel d’Homer (945 m i 1,2 km), acabat el 1953. La sortida, una carretera de revolts cap avall, humida, però que en cap moment dóna sensació de perill. Cascades i aigües regalimen arreu. Finalment, a 120 km arribem a la terminal del fiord i embarquem (Southern Discovery). Plou força, normal aquí, una de les regions més humides del planeta, amb una mitjana de 7.000 mm de precipitació anual. Veiem fauna (foques) i flora, però, sobretot, ens remullen bé sota les mateixes cascades (un vaixell gran no ho podria fer). Arribem al punt més estret del fiord després sortim a la mar de Tasmània davant d’Anita Bay. Després retornem. El temps ens ha limitat, sí, però hem fet el que hem pogut!

Des de Te Anau fem una excursió per un tram del Kepler Track, que va fins a Brod Bay, vorejant el llac per dins del bosc. El camí sencer són 60 km, circular, que es fa en 4 dies, amb un desnivell màxim de 1.300 m. Retornem pel mateix camí al cotxe ( 11,2 km a/t)

Fiord de Milford. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Fiord de Doubtful. L’altre gran fiord de la zona és Doubtful Sound i s’hi arriba des del poblet de Manapouri. És més llarg i més gran que Milford, està modelat per glaciars i no per rius, i té menys visitants, perquè és més difícil accedir-hi (i és més car).

Port de Manapouri. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/

A Nova Zelanda es pot caminar a tot arreu: vorejant costes, en camins de ronda, en alta muntanya, als Alps neozelandesos, i en multitud de senders de parcs nacionals. Si són caminades fàcils parlen de «walks»; si tenen més dificultat, fan «tramping».

El sender més llarg

Te Araroa és el sender per excel·lència i un dels més llargs del món: fa 3.000 km i va del cap Reinga, al nord de l’illa Nord al cap Bluff, al sud de l’illa Sud.

Els GR

Els Great Walks (equivalents als nostres GR) són molt populars. N’hi ha que es poden fer amb pocs dies, alguns de poca dificultat. Us en detallem alguns:

Illa Nord

Coromandel Coastal Walkway 7 h

Tongariro Northern circuit: 43 km – 3-4 dies

Matapouri-Badia de Whale. Northland. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Península de Coromandel. Nova Zelanda. Illa Nord. Foto: gloriacondal

Illa Sud

Marahau. Abel Tasman NP. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Awaroa-Tonga Quarry. Abel Tasman NP. Foto: gloriacondal

Abel Tasman Coast Track: 54 km – 3 a 5 dies

Heaphy Track: 78 km – 4 a 6 dies

Kepler Track: 60 km – 4 dies

Milford Track: 53 km – 4 dies

Te Anau-Brod Bay. Kepler Track. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Parc nacional Aoraki o Mt. Cook. Dels 23 cims més alts de 3.000 que hi ha al país, 19 són aquí. L’Aoraki (o Cook), que dóna nom al parc, fa 3.724 m. Es pot escalar, però també es poden fer caminades.

Hooker Valley Track. Aoraki NP. Foto: gloriacondal

Nosaltres hem fet trams de camins de ronda a la costa nord-est de l’illa Nord, a la península de Coromandel i a l’illa Sud hem fet trams del PN Abel Tasman, Kepler Track, Catlins i Aoraki (Hooker Valley Track)… Segurament el dia més emotiu va ser el que vam estar envoltades dels dos mils, al llac Mueller, a sota mateix de l’Aoraki. Us deixem amb un fragment del diari d’aquell dia:

Aoraki – Cook Mt. Llac Mueller. Nova zelanda. Foto: gloriacondal

«L’Aoraki no es veu, està envoltat de boires. Baixem fins al nivell del llac Mueller i voregem el tros fins al riu. Alguns trossos d’icebergs floten enmig de l’aigua. Un xicot s’hi acabat de banyar, uff! Tornem a pujar al mirador. Ha parat de ploure i els núvols comencen a marxar. A l’altra banda del llac tenim els cims de Footstool (2.764 m), Copland Pass (2.650 m), Mt Beatrice (2.590 m). Al costat contrari hi ha el Glaciar Tasman i entre aquest i el llac, uns quants dos mil. Anem mirant i els núvols cada cop van escampant més… es comença a endevinar el cim de l’Aoraki… es va destapant, fins que llueix sencer, clar, blanc, punxegut. Ja el tenim, ja el tenim, ja el tenim!!! Privilegi (o premi, després de tants dies de no poder veure ni poder fer coses per culpa de la pluja, el vent i la boira). Ja el tenim. Aleshores ens hi recreem, mirem, fem fotos, tornem a llocs per fer-les ara sí, de cos sencer i seguim mirant. I no només l’Aoraki, la resta també comencen a desfer-se de les boires i els veiem en tota la seva esplendor. Sensació única, a 360º envoltades de cims nevats. Felicitat en estat pur.»

Cliffs Clay. Omarama. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Més informació sobre excursions i caminades a Nova Zelanda:

http://www.lonelyplanet.es/noticia-las-antipodas-a-pie-96.html

http://www.wikiloc.com/rutas/senderismo/nueva-zelanda

Veure recorregut complet

Boscos Amer, Girona. Foto: gloriacondal

Sortim del poble d’Amer, situat en una vall volcànica i travessat pel riu Brugent. L’objectiu és fer la ruta de les tres ermites (16 km – Desnivell 470 m), entre boscos d’alzines i castanyers, i amb vistes a cingleres, valls i Pirineus. Senyalitzada amb marques blanques que a estones coincideixen amb vermelles.

Ermita Sta Brígida. Amer. Foto: gloriacondal

Deixem el cotxe davant del camp de futbol, des d’on veiem ja el primer objectiu: l’ermita de Sta. Brígida, dalt d’un penyal. El sender puja pel mig del bosc d’alzinars i de castanyers fins a 430 m (2,2 km) on trobem l’ermita de Sta Brígida (tancada) i la font de Sant Bernat, amb vistes esplèndides sobre la vall del Brugent, el Puigsacalm i el cingle del Far. L’ermita és d’origen romànic i la resta és una reconstrucció del XVII. Cada primer diumenge de febrer s’hi fa un aplec.

Nummulits (fòssils). Ruta tres ermites. Amer. Foto: gloriacondal

Seguim pujant cap a un sender que desemboca a la pista de la pedrera de Sta. Brígida i continuem. El terra és ple de fòssils (nummulits). Baixem cap al torrent de can Catau i la font i pugem cap a la pista de la Barroca, que creuem, i anem cap al pujolet del Mirador dels Fusos. Pel coll de Puliol seguim la pista, passem un camí i arribem al turó de Santa Lena (561 m).

Ermita Sta. Lena. Foto: gloriacondal

Allà hi ha l’ermita de Sta. Lena, oberta; es romànica amb pintures murals a l’absis (Mn, Pujolàs, 1946), amb campanar d’espadanya. Entrant a l’esquerra hi ha una petita urna sepulcral amb una inscripció gòtica. Tornem a veure la vall del Brugent, el Pirineu Oriental, les serres de Finestres i Rocacorba i la vall de Llémena. La segona Pasqua també hi fan un aplec.

Ermita Sta. Lena. Urna amb inscripció gòtica. Foto: gloriacondal

Pel coll de sant Roc pugem per un bosc espès vorejant, a certa distància, el voraviu del cingle, a l’esquerra fins que arribem a l’ermita de S. Roc de la Barroca(602 m). Des de l’inici hem fet 8,33 km, som doncs, a l’equador de l’excursió. Tornem a tenir una panoràmica excel·lent, amb vistes a la cinglera de S. Roc i al volcà de la Banya del Boc (amb formes difícils de reconèixer).

Ermita Sant Roc de la Barroca. Foto: gloriacondal

Arribem al mirador, amb vistes als cingles (567 m), que fa goig i continuant pel sender passem pel Grau de Sta. Maria i anem baixant, de nou amb munts de nummulits per terra, fet que origina una curiosa conversa sobre el nom, les pedres de Sta. Llúcia, els opercles (“tap” d’uns cargol de mar) i les obres de construcció del sortidor de la plaça…

Cingles de Sant Roc. Foto: gloriacondal

Baixem cap a la riera de S. Climent, que travessem i remuntem, baixem cap al torrent de Sucurull, que creuem, i anem en direcció a la torre de Roca-salva, una masia fortificada amb una torrassa de 16 m (s. XII al XIX). Abans, trobem el gran portal de la Barroca, tancat. Som molt a prop de la falla d’Amer, en un “paisatge fracturat” com s’anomena, resultat de l’estirament de l’escorça terrestres de fa 15 milions d’anys, que va determinar en gran part el paisatge català, com el que veiem ara.

Continuem baixant per la pista fins trobar el camí que ve de S. Climent d’Amer (hem vist l’església de S. Climent al fons), i anem passant entre avellaners i cultius de tòfones. Arribem al nucli històric d’Amer, que conserva un traçat medieval; la plaça de la Vila és la segona plaça porxada més gran de Catalunya. Anem a la pastisseria Puigdemont a comprar xuixos, però està tancada. Ohhhh! Llavors anem a una granja de la plaça a reconfortar una mica el cos i acabar de compartir el dia. Fora, ja és de nit. Queda pendent resoldre què eren les pedretes planes amb un puntet al centre de la nostra infància.

Plaça de la Vila. Amer. Foto: gloriacondal

Un bon document per preparar la ruta és aquest:

http://www.ceriellsiviabrea.cat/palaurobert/pr4.pdf

TV del Ripollès va elaborar un documental que recull part de la ruta. Vegeu:

http://picalletres.xiptv.cat/caminant-per-catalunya/modetv?chapter_id=143881

Excursió pel congost de Fraguerau partint de l’ermita de S. Antoni d’Ulldemolins.

Indicadors GR 65-5 Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Deixem enrera l’Espluga de Francolí en direcció a Vallclara, Vimbodí i Vilanova de Prades per arribar a Ulldemolins. Les muntanyes de Prades i els voltants de la carretera TV 7004 estaven enfarinats de neu. A Ulldemolins fem un cafè i seguim els senyals fins a l’ermita de Sant Antoni i Santa Bàrbara, a 3 km. Aparquem davant l’ermita i comencem a caminar pel GR-65.5 (marques blanques i vermelles), paral·lel al riu Montsant, entre les serres de la Llena i la de Montsant.

L’acció erosiva de l’aigua al llarg del temps, ha esculpit en els conglomerats calcaris un gran nombre de formes: gorgs, cingles, monòlits i baumes. Pugem un petit coll i de seguida trobem el lloc de les Cadolles Fondes, unes basses modelades per l’aigua, a baix del riu, que podem guaitar des d’un mirador.

Les Cadolles Fondes. Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Tornem al camí i anem seguint el riu, admirant les formes i la vegetació de ribera. Trobem una bifurcació amb un sender que puja a les roques dels Tres Juradets, però nosaltres continuem pel GR cap endavant. Balmes a banda i banda del riu, colors ocres i verds.

Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Una nova desviació condueix al racó de la Pastera, una cinglera que expliquen que té colors, però quan arribem a baix al riu, les aigües baixen abundants i fortes. No poden passar. Puigem amunt de nou al GR. Amunt, les siluetes dels Tres Jurats.

Pont penjat congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Quan veiem el pont penjat -en dues fases-, baixem cap allà i el travessem; a dalt, a l’esquerra, la roca de la Cadira. Anem pujant pel barranc, convertit en rierol, fins a la balma de Sant Bartomeu, quasi tancada per un mur de pedra seca. Aquí diuen que l’eremita Fra Guerau el 1160 s’hi va quedar a viure (s’explica que va guarir la reina Sança, muller d’Alfons I). Per això el nom del congost.

Racó de S. Bartomeu. Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Campanar ermita S. Bartomeu Fraguerau des del raco pedra seca (dibuix)

Pujant un sender que queda per sobre tenim una visió maca del congost i de l’ermita. Baixem i al final de la balma hi ha unes basses que impedeixen seguir més. Pujant pocs metres més per davant arribem a la petita ermita de S. Bartomeu, la més antiga de totes les de la zona (s. XIV), d’una nau amb absis rodó i campanar d’espadanya. Com a curiositat, diuen que la campana és una bomba reaprofitada (les que veurem després, també la tenen igual).

Ermita S Bartomeu Fraguerau. Montsant. Foto: gloriacondal

Continuem el sender que puja per darrera l’ermita, per l’altra banda del congost. Hem d’ajupir el cap i vigilar els peus, perquè està molt relliscós, però arribem bé fins un petit reconeixement marcat a la roca, amb un bust de F.Palau, el darrer ermità, el 1851, amb una placa que comença així: “Silenci profund…”. Allà mateix decidim dinar, amb vistes assegurades.

Balma congost Fraguerau. S. Bartomeu. Foto: gloriacondal

Tornant, trobem un petit gripau al barranc; de fet, és una gripaua, segons la nostra experta. L’observem una estona i deixem que continui el seu camí.

Gripaua. Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Arribem de nou a l’ermita de S. Antoni i Sta. Bàrbara, un petit edifici blanc adossat a una casa pairal que lloga taules per dinar en un espai per fer-hi barbacoa i acampades. Té un petit atri i també el campanar d’espadanya i la campana-bomba. Uns metres més endavant, una bona panoràmica d’Ulldemolins.

Ermita S Antoni i Sta Barbara. Ulldemolins. Foto: gloriacondal

Però no hem acabat. Montsant té una gran tradició d’eremites i ens arribem a Sta. Magdalena més coneguda com la catedral del Montsant. Sota una àmplia arbreda a la part obaga de la serra de Montsant, amb espai per acampar, bassa, ànecs, taules de pedra… l’església té 6 capelles, cor, tribunes i cripta. Més amunt hi ha una font. El 22 de juliol se celebra la festa.

Ermita Sta Magdalena, la catedral del Montsant. Foto: gloriacondal

No hem fet totes les ermites, però per avui n’hi ha prou. De nou hem carregat piles i per unes hores, hem oblidat els mals de cap. Caminar és bo, i fer-ho amb amics de debò, no té preu.

DISTÀNCIA: 6 km – DESNIVELL: 200 m – DURADA: 2’45 h (sense comptar aturades)

Excursió pels voltants del pantà de Foix, amb desviació cap a la font d’Horta i final a la Creu.

Pantà de Foix des del castell de Castellet. Foto: gloriacondal

Iniciem la caminada a partir del petit nucli de Castellet i la Gornal, amb el castell de Castellet que domina l’embassament. Uns metres amunt, l’església de S. Pere de Castellet, d’origen romànic, amb un campanar d’espadanya i 4 campanes. Seguim el sender del GR (marques blanques i vermelles) amunt cap a la serra de Mala, amb pins i margallons. A l’esquerra, veiem l’Arboç, amb els imponents edificis de la Giralda i l’església; al fons, el massís del Montmell. Just a sota, Torrelletes. Som en ple Parc del Foix.

Castell de Castellet. Foto: gloriacondal

A les ruïnes de la masia de cal Balaguer ens aturem a fer un mos i poc després deixem el GR i prenem el sender de la dreta que baixa fins al pantà. A baix, passem per sota la carretera i poc després per un aqüeducte que subministrava aigua als regadius.

Masia can Balaguer. Pantà de Foix. Foto: gloriacondal

Remuntem el pantà cap amunt i ens atansem al pas de dalt per veure la perspectiva del pantà i la presa. Inaugurat el 1921; a partir de 1937 es comença a regar i el 1943 es completa la xarxa de sèquies. Té una superfície de 68 ha i l’alçada de la presa és de 38 m. Hi ha abundant flora i fauna.

Aqueducte pantà Foix. Foto: gloriacondal

Continuem vorejant el pantà fins que arribem a un petit nucli amb una casa abandonada (el chalet) i altres cases d’una petita urbanització dels anys 60-70. A l’altra banda del pantà, el castell i cal Bladet, una gran construcció blanca amb habitatges i corrals, amb un gran baluard.

Indicacions desviació font d’Horta. Pantà Foix

A la recta final hi ha una desviació a l’esquerra que indica la Font d’Horta. Deixem el pantà i ens n’allunyem per un sender que passa enmig d’un alzinar ombrívol paral·lel al torrent d’Horta fins que arribem a la font (seca) i el safareig antic del poble de Clariana. Continuem enfilant el sender, entre troncs d’arbres serrats, en direcció a la Creu, on hi ha un antic hotel ara abandonat.

Presa pantà Foix. Foto: gloriacondal

Allà hem trobat l’autocar, que ens ha dut al restaurant Ca n’Ayxelà, al terme de Sta. Margarida i els Monjos, entre vinyes de Chardonnay i Cavernet, on hem dinat a base de bé, amb la salutació del president del Club Muntanyenc, com cada any a la Diada del Soci. Hem tingut estona per parlar amb els uns i els altres, posar-nos al dia de bones i males notícies, i aprofitar que érem els que érem amb salut i moltes ganes de viure cada instant.

Vinyes Sta. Margarida i els Monjos. Penedès. Foto: gloriacondal

Agraïments al grup organitzador del Club Muntanyenc (Lourdes, Josep, Noemí i Joan)

Recorregut: 12 km – Durada: 4 h – Desnivell: 215 m – No circular

A la vall del riu Llobregós, a l’extrem de la comarca de la Segarra, hi ha el municipi de Sanaüja, d’uns 500 habitants, tot i que a l’estiu hi ha força estiuejants. Abans d’entrar, a 1 km al sud, hem fet una petita parada per veure el santuari de la Mare de Déu del Pla (on hi ha una imatge de Sta. Rita, molt estimada), a tocar de les restes de l’antic convent agustinià, que el 1735 hi van edificar un convent i el 1773 l’església.

Antic convent dels Agustins. Sanaüja. Foto: gloriacondal

Des de la carretera veiem, de lluny, el castell. El pont medieval (s.XIV-XV) era, antigament, el principal accés a la vila. Aparquem a prop, tocant a les piscines i anem cap al centre. Sanaüja té una estructura medieval, amb el centre a la plaça Major, amb diferents portals per accedir dins la muralla.

Hi entrem pel de S.Roc, i pel carrer Major arribem a la plaça, envoltada de grans portals adovellats i llindes esculturades, on destaca l’església gòtica de Sta. Maria.

Església Santa Maria. Sanaüja. Foto: gloriacondal

A pocs metres, en un extrem de la plaça, un campanar de l’any 1929. Algunes botigues, dos forns (on fan una coca famosa), una parada de fruites i verdures, un banc sota unes moreres i acàcies on els avis passen revista, i el bar, amb molt d’èxit amb una cambrera moreneta que duu una marxa increïble. Mirem amunt, i tenim el castell que sembla que ens cau al damunt.

Campanar plaça Major Sanaüja. Foto: gloriacondal

Hi pugem per la pujada del Calvari que després es converteix en pujada del Castell. Triguem uns 15 minuts. Els orígens són del s. XI, dels primers de la comarca. La vall del Llobregós va ser ocupada pels sarraïns el s. VIII i conquerida pels cristians el s XI. El comte Ermengol II d’Urgell va iniciar una campanya per consolidar la línia fronterera que abastava els castells de la vall de Meià, els de Ponts, Ribelles, Sanaüja, Biosca, l’Aguda i Castellfollit de Llobregós.

Les restes més antigues són una torre i un recinte perimetral, visibles al capdamunt del turó. Després es va fer la capella i el palau episcopal durant s XVI. El bisbe Andreu Capella hi va fer una impremta i impulsà nombroses obres a la vila. El 1583, el fundador de l’Escola Pia, Josep de Calassanç hi va ser ordenat sacerdot. El més destacat és un campanar de cadireta de cinc ulls, visible des de molts km.

Sembla que el nom de Sanaüja ve del basc zani-goia (“guardià de dalt”). De nou a la plaça, en sortim pel carrer dels Escots, decorat perquè d’aquí uns dies celebren la Festa Major, per cert, amb un castell de focs artificials espectacular, perquè no en va un dels amos de Pirotècnica Igual, una de les millors de Catalunya, és d’aquí. També va néixer aquí Jesús Farga, fundador de l’empresa de gelats Farga-Farggi i vicepresident del FC Barcelona.

Carrer ESCLATS, Sanaüja. Foto: gloriacondal

Hem de marxar, perquè ens esperen al restaurant Torrecombelles per a una celebració familiar. Ens ha quedat pendent anar al cementiri a veure un conjunt de 60 esteles funeràries discoïdals dels segles XII i XVIII.

Pòrtic carrer Esclats, Sanaüja. Foto: gloriacondal

Al poble tenen un refrany que diu: “Fer com els de Sanaüja, que es posen sota la pluja” però avui no ens ha calgut!

Coneguda com a ruta de l’exili, fem un dia previ a Agullana i acabem a la Mina Canta de la Vajol. És un recorregut que pot fer qualsevol persona una mica entrenada i permet conèixer la història i el camí que van fer els polítics, intel·lectuals i centenars de persones per fugir els darrers dies de la guerra civil espanyola.

Agullana. Antic arsenal. Foto: gloriacondal

Comencem la ruta al petit poble d’Agullana (800 habitants) on a principis del febrer de 1939, hi hagué concentrat el poder republicà: l’Estat Major de l’Exèrcit Popular, l’Arsenal (volat el 9-2-39); la residència del general Vicent Rojo, cap d’estat Major, a can Parellada, les ambaixades de la URSS i de Mèxic al c/Colom, el Ministeri d’Estat a les escoles, l’Hospital a l’Ateneu modernista la Concòrdia… i a la plaça de l’Església, el Museu de l’exili que explica les aportacions dels exilats en literatura, art i música.

Can Perallada, Agullana, residència del general Vicent Rojo, cap d’estat Major de l’Exèrcit republicà. Foto: gloriacondal

Moltes cases pairals van allotjar membres del govern central i de la Generalitat. A la sortida d’Agullana en direcció de La Vajol, a mà dreta, es veu el mas Perxés on es va refugiar Companys i una part d’intel·lectuals catalans, més el president basc Aguirre. Negrín va estarse al mas Bech de Baix.

La Vajol. Indicadors a coll de Lli i les Illes. Foto: gloriacondal

Aparquem a l’entrada de La Vajol i el travessem per anar en direcció el restaurant Manrella Comaulis (crta GI 505). Un rètol indica Les Illes. Passem de llarg el restaurant i uns metres més endavant trobem els rètols, el del R6.1 de RECURUT, i el de la Font del Cucut, coll de Lli, les Salines. A can Barris s’hi van estar Azaña, Negrín i els seus. Des del s. XIX, la ruta era camí de contraban. Comencem a pujar la pista i en 30′ som en una cruïlla: la de la dreta va al coll de Lli, (712 m) però cap rètol indica que hi hem arribat. Ho sabem perquè hi ha una tanca metàl·lica d’una propietat privada amb un gran rètol en francès que adverteix que no es passi perquè hi ha un gos que mossega. Dubtem uns moments i rellegim el text. Interpretem que podem passar però sense apartar-nos del camí.

Làpida coll de Lli que recorda el pas dels presidents Aguirre, Azaña i Companys el 5-2-1939. Foto: gloriacondal

Obrim la portella i ens fixem en una làpida al terra que recorda el pas de les autoritats republicanes el 5-1-1939 (el dia abans havien tret de la Mina Canta els quadres del Prado, en 7 camions). A les 8 del matí, tal com havien quedat, Companys, Aguirre i els acompanyants surten cap al coll de Lli, però Azaña i els seus s’havien avançat 3 h i ja eren a Les Illes sense avisar que els seguien catalans i bascos. Bosch Gimpera, un dels acompanyants de Companys, explica en les Memòries, que els francesos van autoritzar el pas de presidents i consellers, però no dels que tenien els passaports sense visar. Ell, que tenia visat, va haver d’anar al Pertús i fer els dels companys, però quan va tornar, ja se’ls havien endut al camp d’Argelers. Les diferències que havien tingut durant la república eren molt fortes i ni en una situació així hi hagué lloc per a la pietat dintre del mateix bàndol.

Les Illes, en territori francès. Foto: gloriacondal

Anem caminant i al final del tancat baixem per un petit sender que voreja la riera, entre un bosc de castanyers i avellaners. Comença a ploure. Aviat som al poblet de Les Illes, a l’Hostal del Trabucaire. Més plafons explicatius a la placeta: una petita placa recorda el pas dels tres presidents (Azaña, Companys i Aguirre) i un explica “Les Illes i els camins de llibertat”. Aquí també acaba el sender marcat per RECURUT.

Coll de Manrella. Monument a Companys. Foto: gloriacondal

Comença a caure un ruixat fort. Ens tapem i anem cap a la crta. que puja al Coll de Manrella (710 m); allà hi ha un altre monument en honor als republicans. Anem pujant fins a dalt, amb el “Monument a Lluís Companys i a tots els que estimen la llibertat”, del 1981. Amb el dia que fa, entenem molt bé el pas dels exiliats. Era hivern i sabem que hi havia neu. Les seves petjades se’ns claven al cor.

Mina Canta. La Vajol. Foto: gloriacondal

A pocs metres del Coll, prenem un trencall a l’esquerra cap al bosc de can Quera. No hi ha indicador, ho sabem perquè tenim ajuda de l’app maps.me. Només trobem un rètol que indica la Vajol, a 1 h. El ruixat ens està deixant ben remullades. Anem a sortir a la carretera i ens cal pujar 5′ fins arribar a l’entrada de la Vajol. Un cop allà anem a la Mina Canta en direcció Maçanet de Cabrenys (crta Mines). Abans del trencant de la Mina, a l’esquerra, veiem la casa de can Barris (on es van amagar Azaña i el govern de Negrin). Prenem la pista cap a l’antiga mina de talc (uns 5′), que havien expropiat a Miquel Giralt. Trobem primer una porta d’entrada a la muntanya, encara amb els rails, i poc després arribem a l’edifici on Negrín va fer construir un edifici de tres nivells de formigó i a dins una cambra cuirassada de 160 m2 per guarda-hi els quadres del Museu del Prado que volien protegir i lingots d’or del Banc d’Espanya. L’edifici està molt deteriorat i no es pot entrar a dins. El tresor es va portar cap a França, però no hi arribà tot.

Nova trobada de la colla i energies renovades. Com dia una amiga, amb vosaltres, a tot arreu!

Ruta

Visita Agullana i l’endemà cap a la Vajol en cotxe – Pàrquing entrada – Rest. Can Comaulis – Can Barris – Coll de Lli – Les Illes (Catalunya Nord) – Coll de Manrella – Bosc can Quera -La Vajol – Mina Canta.

Distància a peu: 13 km – Desnivell acumulat: 505 m – Temps ruta circular Vajol- Les Illes – Coll Manrella – Vajol: 3:30 h

Ruta circular la Vajol, coll de Lli, Les Illes, coll de Manrella, la Vajol.

Comentari final. Hem trobat que aquesta ruta està mal senyalitzada. Des del principi, a la Vajol, hi podria haver un plafó més clar i no un de general. Després del restaurant sí que queda clara la pista per pujar a coll de Lli, però un cop allà, res t’informa que ets allà ni que cal entrar dins el tancat. Des de Les Illes, passa el mateix per pujar al coll de Manrella i d’allà, anar al bosc de Can Quera i retornar a la Vajol- Caldria un rètol a la carretera, no 50 m endins, quan ja has trobat el camí. La ruta dels trabucaires o ruta de l’exili es mereix una senyalització millor. A la mina Canta només hi ha un plafó general, repetit d’altres llocs, que no diu res de la mina.

GR 83 Camí del Nord Arbucies. Foto: gloriacondal

Aparquem els vehicles al polígon industrial d’Arbúcies, direcció S. Hilari i comencem a caminar pel Camí del Nord GR-83, una entrada molt especial ja que creuem la carretera per sota les clavegueres, literalment. Hem mirat si vèiem Fernandez Díaz però no; n’hi ha tantes, de clavegueres!

GR 83 Arbucies cap a Joanet. La claveguera. Foto: gloriacondal

Trobem les masies de can Goita, can Perota i can Forriol, aquesta ja al sot del Matadero. Amunt, a l’oest, queda el molí de ca n’Aulet, una bonica casa rural. La vegetació són suredes, bàsicament. Arribem al poblet de Joanet, a 550 m, després de caminar 3,1 km: en el petit nucli, la plaça de Catalunya amb la font i l’església de S. Mateu. Fem un mos i continuem.

Joanet. Foto: gloriacondal

Sin volguéssim anar a S. Hilari Sacalm hi seríem en uns 5 km, però nosaltres volem fer la volta: a partir d’aquí anem pla i avall: passem pel pla de la Fossa (524 m), la roca Cavellera (458 m), el Ferrús… Tota l’estona tenim vistes del massís del Montseny: les Agudes, el Turó de l’Home i el Puigsesolles… i més enllà, el turó i castell de Montsoriu, això sí, amb una mica de calitja. Ja més avall, can Riera de la Pineda, can Tit, torre de Pujals, ca l’Escloper… fins que arribem al cementiri d’Arbúcies.

És migdia i decidim anar amb els cotxes fins a la masia-casa rural el Buxaus. Travessem la riera d’Arbúcies pel pontet després del Molí de les Pipes, en direcció al càmping la Vall del Vidal. Pel camí, castanyers, faigs, alzinars i nogueres. Des d’allà tenim una vista panoràmica de la plana de la Selva i les Guilleries. En dies clars es veu Blanes i part del Gironès. Demanem cerveses, del Montseny, és clar i treiem el dinar que portàvem. Menjar a pocs metres d’un arbust gegant, el càdec del Boixaus, és tot un privilegi; parent del ginebró, fou declarat Arbre Monumental.

Masia Boixaus. Arbúcies

Hem tingut un dia de sol que ens ha obligat a anar traient les capes de roba que dúiem. Tornem cap a casa amb el caliu de la trobada i agraïdes a la nostra guia particular que avui s’esytrenava en això del GPS per caminar. Hem carregat bateries i continuarem batallant!

10 km – Ruta circular -3 h

El Cap de Creus és un promontori abrupte (672 m), que s’alça sobre la Mediterrània i forma part dels contraforts dels Pirineus orientals. És el punt més a l’est de la península ibèrica, amb fortes tramuntanes i vents de llevant.

Arribem a Cadaqués i anem en direcció Port Lligat, on hi ha la casa on va viure Salvador Dalí des de 1930 fins a la mort de la seva dona, el 1982, que ara és un museu. L’autocar ens deixa a l’encreuament de la carretera al far, on trobem tres grans columnes d’acer corten©; en una hi ha un text de Dalí: “Aquesta part compresa entre el Camell i l’Àguila que tu coneixes i estimes tant com jo mateix, és i ha de continuar per sempre sent geologia pura, sense res que pugui mixtificar-ho; en faig qüestió de principi. És un paratge mitològic que és fet per a déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”. Iniciem el camí empedrat (2,5 km), que ens duu fins a l’anomenat paratge de Tudela, un espai on l’any 1962 es construí una zona residencial del Club Mediterranée, amb bungalous, port, restaurants, piscina… i va funcionar fins al 2004. El 1998 s’havia creat el Parc natural del Cap de Creus, que aprovà un pla per restaurar la zona, executat entre el 2009 i 2010, després d’enderrocar totes les instal·lacions.

Mirador Gran Sala. Pla Tudela. Foto: gloriacondal

Mirador Pla de Tudela. Cap Creus. Foto: gloriacondal

Arribem al mirador del pla de Tudela on hi ha un parell de grans cubs. A sota, una gran esplanada: el mirador de la Gran Sala, on esmorzem. Després ens acostem a la cala d’Agulles. Tudela és un espai de gran interès geològic, amb dos tipus de roques, les més antigues, de 500 milions d’anys, els esquistos, grisoses, que en erosionar-se formen petites cavitats. També hi ha pegmatites, més blanquinoses, de magmes refredats dins la Terra, que tenen uns 300 milions d’anys. En algun lloc veiem vetes replegades, perquè els materials estaven a temperatures d’uns 650º, entre 11 i 14 km de profunditat.

L’erosió del vent i la sal han generat gran quantitat de formes capritxoses: un camell, una àliga, un conill, un elefant… de fet, hi ha tantes formes com persones poden interpretar-les. Una de les més famoses és la roca Cavallera, de pegmatita, que pot semblar un rinoceront i que inspirà Dalí per fer el quadre El Gran masturbador, l’any 1929. Hi ha flora i fauna a desdir, com coixinets de monja, arbustos de càdecs (cadaquers, d’on segurament prové el nom de la població que coneixem), tamarius, armèria marina, estepa blanca i estepa borrera, romaní… i també plantes invasores com el bàlsam o ungla de gat, que hem vist a la cala Guillola.

Rec Gulip. Cap de Creus. Foto: gloriacondal

Tornem enrera i pugem un sender costerut pel rec de Culip fins que trobem la carretera al far; llavors ens desviem per un corriol del GR 11 durant 1,5 km fins a dalt del far (87 m), on també arriben els cotxes. . D’allà baixem fins a la cova de l’Infern, a 700 m.

Cova de l’Infern. Cap de Creus. Foto: gloriacondal

Continuant per baix retornem al GR 11 per fer 5 km més per l’antic camí de Cadaqués a cap de Creus i pel camí de ronda de Port Lligat tot passant per dalt de cala Fredosa,  cala  Guillola, platja d’en Lluís i platja Jonquet, entremig de parets de pedra seca i barraques enrunades, record del passat vitivinícola, avui ocupat per oliveres.

Cap a Port Lligat amb vistes far cap Creus. Foto: gloriacondal

Platja d’en Lluís. Cap de Creus. Foto: gloriacondal

La veritat és que ens haguéssim quedat una estona per remullar-nos en aquelles aigües netes i clares, però calia continuar. Ens ha calgut vigilar on posàvem els peus perquè hi ha molta pedra als senders i és fàcil relliscar. Ens recull l’autocar a Port Lligat i anem a dinar al Restaurant La Sal, a Cadaqués, en una terrassa davant del mar.

Recorregut Tudela-Port Lligat (vermell). Imatge cedida per Lourdes Ràfols

Recorregut: 13,5 km – Desnivell 70 m (acumulat 200 m). Durada: 4 h – Dificultat: moderada

Diada del Soci Club Muntanyenc. Cap de Creus. Foto: Joan Planas

Hem estat quasi un centenar de persones del Club Muntanyenc Mollet que hem celebrat el Dia del Soci. Gràcies als organitzadors, el Josep, la Noemí, la Lourdes i en Joan.

Fem de Castellserà l’eix de la moguda, allotjats a Cal Monic, el lloc ideal per a un grup de 8 persones, una masia rehabilitada, on hem estat molt bé, amb racons com el celler i la sitja, que són una sorpresa. El vespre del divendres comprem una enorme barra de pa al forn i una coca de macarrons (llardons). Ja ben fosc, anem a Roca Finestres. És una nit estrellada, fresqueta, i pel camí trobem molts conills. Pugem uns metres a dalt del tossal, i en silenci contemplem tota la plana de l’Urgell: la nostra mirada arriba a la seu de Lleida!

Vinyes Castell Remei. Foto: gloriacondal

L’endemà fem una breu visita al Castell del Remei i a l’antiga escola de les monges dominiques (ara franciscans, de la Fundació Creu Blanca, amb persones de retard mental sever).

Anem a Penelles a veure el festival de grafits Gar Gar. Veiem els murals de l’any passat i els que ara estan fent. Als voltants de la plaça, molta animació. Un artista grafitaire, Zeso WF hi ha fet estada durant 4 mesos, han rehabilitat l’edifici de la Germandat de Penelles i hi haurà una exposició durant un any.

Cassola del Tros. Foto: gloriacondal

A Castellserà fem una volta pel poble: biblioteca, antiga presó, antic refugi… el carrer de les Eres o de la Poca Farina, on vaig néixer… Després, anem a buscar una cassola del tros que hem encarregat a l’Antonio de la Fonda, boníssima i abundant.

Castellserà. El tros. Foto: gloriacondal

A la tarda anem al tros del Manuel, que ens ensenya les oliveres, la cabana, la font del Roig… i després, travessant el canal d’Urgell, anem fins al pilar Almenara, i el poblat ibèric Tossal del Moro. Ja a prop de casa, anem a veure els Salts, amb una quantitat d’aigua impressionants després de les pluges que hem tingut.

Pilar Almenara. Foto: gloriacondal

L’endemà comencem el dia esmorzant ensaïmada de Mallorca, especialitat del forn de ca la Rosita de Castellserà. Després anem al pantà de Sant Llorenç. i d’allà continuem per la pista fins a la presa de Camarasa. on s’ajunten el Noguera-Pallaresa i el Segre.

Embassament Camarasa. Foto: gloriacondal

Caminem pel camí de ferro penjat fins al pont que el travessa. Fa anys vam caminar d’Alós de Balaguer fins aquí, un camí preciós, però avui no ens dóna temps. Hem vist moltes orelles d’ós i voltors. Tornant, recollim les coques de recapte encarregades al forn de Camarasa.

Orelles d’ós. Camarasa. Foto: gloriacondal

Retornem a Balaguer i anem al Monestir Sta M. Franqueses, de monges del Císter, fundat el 1186 a la riba dreta del riu Segre i tancat el 1478. Tenim la clau i podem entrar a l’església, d’una nau, amb tres portes. Fora, el celler, semisoterrat, les restes del claustre… més enllà, el monument i passeig de la sardana, el camí de la poesia, un safareig i un estany. Molta gent ve aquí a passar el dia.

Monestir Santa Maria Franqueses, Balaguer. Foto: gloriacondal

Tornem a casa a menjar les coques i cassola del tros que ens va sobrar d’ahir… i encara no l’acabem!!!

Família, amigues i amics, paisatges, música… un petit paradís per unes hores.

La felicitat és això. Foto: gloriacondal

Webs

Espais naturals de Ponent: https://www.espaisnaturalsdeponent.cat/ca/

Senderisme Noguera: https://www.montsec.cat

Serra Bellmunt i Almenara:

http://www.aladrell.org/descoberta/municipis/castellsera.html

Cardona, a la comarca del Bages, té dos espais que són de visita obligada: les mines de sal i el castell.

Muntanya de sal. Cardona. Foto: gloriacondal

La Muntanya de Sal ja era explotada en el neolític i més endavant pels romans, en superfície. No és fins el 1900 que es construeix una mina subterrània. El 1925 s’inicia el projecte per explotar-la i entre el 1926 i 1929 es construeix el complex industrial i habitatges per als directius i tècnis, però no per als miners i famílies, que vinguts d’altres regions d’Espanya, han de malviure com poden fins que el 1934 construeixen la primera colònia. Després de 60 anys d’explotació, la mina tanca, amb un balanç de 90 morts. La visita planteja un passeig per les antigues instal·lacions mineres: edificis, pous.. i l’entrada a la mina, tocant a l’immens dipòsit de residus, per recórrer passadissos, sota estalactites i parets de sal.

El castell de Cardona (feu un cop d’ull en aquesta Visita virtual), construït per Guifré el Pilós, domina la vall del Cardener i el salí. Els beneficis de la sal van convertir els senyors de Cardona en una de les nissagues més influents en la política, que van acabar emparetants amb els ducs de Medinacelli, vivint de renda, sense ganes d’invertir, el gran problema de l’España rendista i conservadora.

Castell de Cardona. Foto: gloriacondal

L’episodi més emblemàtic del castell és la resistència contra les tropes de Felip V durant la guerra de Successió, ja que va ser la darrera plaça que va capitular, el 18 de setembre de 1714, una setmana després de Barcelona. Ara dins del recinte de 62.000 m2 hi ha el Parador Nacional, el claustre gòtic, la torre de la Minyona i la col·legiata de Sant Vicenç, del 1040 (romànic llombart), on Orson Welles va filmar-hi algunes escenes de la pel·lícula Campanades a mitjanit (1965). Tot està envoltat per dues muralles, la més exterior del s. XVII. A la Casamata hi ha un exposició sobre la guerra de Successió i la Ruta 1714.

Val la pena fer una volta pel nucli antic, una vila murada d’època medieval, amb la plaça de la Fira i la imponent església de S. Miquel, gòtica, amb cripta i un campanar més antic. Davant, la petita plaça del Mercat, amb arcades. Pugem per la Volta de can Fondeví, al c/Major, cap a c/Hospital fins al mirador del castell, amb vistes espectaculars, tocant al vell edifici de l’Hospital de Cardona, del 1852, ara residència d’avis.

Església S. Miquel Cardona. Foto: gloriacondal

Més informació:www.cardonaturisme.cat

A diferència de la majoria de senders de El Hierro (Canàries), que són antics camins tradicionals, el sender de la Llanía és nou i sense gaires desnivells. 

Inici: Fuente de la Llanía, tocant a la carretera HI.1. Cal començar el circuit a la banda contrària a la font. Hi ha 3 colors segons la dificultat i nosaltres triem el blau, el més llarg, que forma una gran anella cap a l’est i passa per l’antiga pineda de pi radiata, que no va sobreviure a un incendi i està repoblat per faigs.

Passem un bosc de laurisilva molt maco, humit, amb molts bolets i alguns raigs de sol que es filtren, creuem una carretera i continuem per un bosc fins a un pontet de fusta, a la dreta de la Montaña Fuente. Gran part de la vegetació és de faigs i brugueroles.

Arribem a un altiplà i poc després a la Fuente de la Loma, amb una cisterna i indicadors a Bailadero de las Brujas…

Continuem i iniciem ascensió a una zona més oberta amb herbes oloroses, costa amunt… de nou trobem bosquet, travessem la carretera cap a Fireba, però a partir d’aquí les indicacions no són clares. Hi ha dos miradors a la Hoya, indicats de maneres diferents, Fireba I i Fireba II, o “mirador de la Hoya de Fireba” i “Mirador de Fireba”.

Dels dos miradors ens en passem un, per falta d’indicacions i perquè la boira és espessa; sort que el Maps ens ho indica molt bé, retornem i trobem el mirador. Els rètols estan trencats i el plafó indica que la caldera té 450 m de diàmetre i un desnivell de 160 m, una banda amb parets de cendra, en l’altra vegetació, a causa dels vents alisis. Però no veiem res, per la boira. Comença a ploure, o potser és la boira ploranera, no ho sabem. Busquem l’altre mirador de Fireba, coincidint amb el GR 131, el seguim, i el trobem: tampoc es veu res, però en lloc de seguir les marques blaves, ara que les hem retrobades, continuem pel GR, paral·lel a la carretera, fins al pàrquing, així no hi ha pèrdua, deixant, per tant, el mirador de Llanía volgudament, perquè avui, de mirar, res de res.

8 km – 2:30 h – desnivell: 230 m – alçada màxima 1.368, mínima: 1.247 – circular